Somnis aliens

Ultras-Sur

Conec un paio que té un problema. De fet, conec molts paios que tenen molts problemes. Però el seu resulta una mica estrany. Sobretot perquè sempre l’agafa dormint. I és que els seus somnis l’omplen d’angoixa. I no ho dic amb un sentit metafòric, com quan parlem de somnis i els transformem en el símbol del què volem aconseguir i quasi sempre acaba en el voral, abandonat per un vull però no puc. Quan dic que els seus somnis s’adscriuen a una mena d’angoixa vital ho faig des d’un sentit literal.  Anem a pams. No descobreixo res si dic que tothom somnia amb un mateix i que les històries tracen trames d’una pel·lícula onírica on el protagonista és el propi creador de somnis. En el cas d’aquest paio tot gira al voltant d’una altra persona. Ell mai gaudeix d’un lloc en els seus somnis, ni tan sols amb el paper d’un figurant sense frase. Ha anat a desenes de psicòlegs, psicoanalistes i experts en el son i ningú ha sabut trobar una resposta a la seva patologia. Li han fet un munt de proves i totes han resultat negatives. Cap trauma durant la infància, cap relació edípica, cap droga, ni medicament, poden haver generat una disfunció tan anormal del seu subconscient.

El cas és que l’altra nit va somiar que era seguidor del Reial Madrid. Ell, que va ser a Wembley, a París i a Roma; que guarda com si fos un tresor la samarreta Meyba que li va signar Maradona, que dorm en llençols blaugrana i tan sols veu Barça TV, va somiar que portava una vella samarreta de Butragueño, mentre subjectava una cartolina blanca que feia de mosaic. Ell, que ha transformat el seu habitatge en un temple barcelonista i que diu que, cada cop que l’afició del Santiago Bernabéu fa un mosaic, converteix l’estadi en un enorme rotllo de paper higiènic, va somiar que s’emocionava cantant això de “los domingos por la tarde, caminando a Chamartín, las mocitas madrileñas, las mocitas madrileñas van alegres y risueñas porque hoy juega su Madrid”. He de dir, però, que a l’arribar a allò tan poètic de “noble y bélico adalid, caballero del honor” es va despertar amb la respiració agitada i blanc com el talonari de Florentino.

Fa dues setmanes va tenir una experiència similar. Ell, d’esquerres de tota la vida, que se sap la Internacional de memòria, que té una samarreta del Che i que es deixa la gola cantant els temes de l’Ismael Serrano, va somiar que era militant de les joventuts del PP i que es trobava al bell mig d’un míting de Mariano Rajoy. El seu somni, o potser millor anomenar-lo malson, tenia com a localització cinematogràfica una plaça de toros. Es trobava envoltat de banderes espanyoles i una legió de joves que semblaven sortits del vídeo clip de “Amo a Laura” cridaven frenètics consignes contra el PSOE i “se siente, se siente: Mariano presidente”. Aquesta vegada es va caure del llit. A les palpentes va trobar l’interruptor i va beneir veure agredides les seves retines amb una llum salvadora. Darrera la finestra encara s’escoltaven les celebracions de la tercera lliga consecutiva.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s