HOLLYBLUF

No m’agrada que insultin la meva intel·ligència. Un cop arribat als quaranta, i potser per una simple qüestió de dignitat, intento no donar cap possibilitat de que algú ho faci. Això sí,  quan el meu intel·lecte es veu menyspreat, el que trobo més adient és no prendre’m la situació com quelcom personal. És el que he fet amb moltes pel·lícules de Hollywood. Que de l’amplia producció americana dels grans estudis no hi ha més de deu pel·lícules a l’any que paguin la pena se sap des de fa temps. I és que el cinema americà s’ha tornat infantil i eixelebrat fins a extrems insuportables. L’esquema argumental dels films d’institut n’és una bona prova. La història comença quan la protagonista, lletja i de bon cor, està enamorada en secret del seu millor amic. Aquest, guapo, pijo i curt de mires, no se’n adona del fet mentre està penjat d’una cheerleader tan guapa com aneuronada. La protagonista es passa la pel·lícula fent d’alcavota mentre es menja en silenci la manca d’atenció del seu amic. Però arriba el ball de fi de curs (inevitable en aquest tipus de estupideses) i la protagonista, arquetip d’aneguet lleig, es transforma en tot un cigne amb una mica de perruqueria i maquillatge. La cheerleader se’n va amb el quaterback de l’equip de futbol americà i ambdós són escollits com la parella més popular del ball. L’amic de la protagonista se sent frustrat però, oh sorpresa, descobreix que la seva amiga més íntima és tota una bellesa. Indefectiblement, el ball acabarà amb un petó mentre sonen uns violins que surten de no se sap on. Amb tant de sucre és possible que algun espectador acabi amb un coma diabètic.

Però hi ha pel·lícules encara més estúpides. La que encapçala el rànquing és Independence day. A quina ment malaltissament patriòtica se li acut que el president dels Estats Units es pugui pujar a un avió de caça amb la intenció d’acabar amb una invasió alienígena i, en conseqüència, de salvar del desastre a tot el planeta? Si aquesta pel·lícula s’hagués fet a Espanya no puc ni imaginar-me el resultat. Rajoy a bord d’un F16 que s’enlaira des de Torrejón de Ardoz i que acaba amb tots els extraterrestres, i tal? Fin de la cita

Una altra bajanada és Air Force One. S’imaginen una pel·lícula catalana amb l’expresident Pujol donant cops de puny a tort i a dret en un avió mentre crida “això, avui no toca”? Oi, que no? Doncs, per què tenen els pebrots de fer-ho ells amb el seu president, interpretat per Harrison Ford? Tan imbècils semblem els espectadors?

Aquests dies però estic una mica preocupat. La realitat a vegades s’entesta en imitar la ficció i, des de que Obama va jurar el càrrec, un pensament dóna voltes pel meu cap. Recorden la pel·lícula Deep Impact de 1998? En ella un meteorit es dirigeix cap a la Terra mentre Estats Units està presidit per un afroamericà. Si el meteorit ens visita demano que, com a les pel·lícules, caigui a Boston, Massachusetts, i no a Martorell, Baix Llobregat.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s