Patarrufa del meu cor

Qui hagi vist la pel·lícula “Ciutadà Kane” (1941), dirigida per Orson Welles, recordarà molt bé com s’inicia. Charles Foster Kane, multimilionari magnat de la premsa, mor al seu llit després de pronunciar la paraula Rosebud (capollet de rosa). Sempre s’ha dit que el film estava directament inspirat en la vida de l’empresari de la comunicació William Randolph Hearst. I és que, pel que sembla, Rosebud era l’apel·latiu que en privat feia servir ell per referir-se a les parts íntimes de la seva amant, una actriu anomenada Marion Smith.  Aquesta història sempre ha alimentat la meva curiositat malsana. Perquè, quins apel·latius fan servir els amants en la intimitat? M’estic referint als apel·latius afectuosos que substitueixen el nom real. No sigueu malpensats. Que el senyor Hearst fos un sortit no ha de provocar que convertim l’anècdota en categoria. O sí?

Després d’una rigorosa investigació de no més de cinc minuts per internet he pogut descobrir, gràcies a l’ajut del senyor Google, una interminable llista de mots edulcorats per l’amor. Comencem: almendrita, bollito, bolita, bichito, caramelito, meloncito, petitsuis, tigretón, croquetita, cari, churri i gusiluz en castellà. I els catalanoparlants? Hi ha tant de sucre en les converses a cau d’orella? Poden jutjar vostès mateixos: xurri, botifló, boleta, cigronet meu, carquinyoli, xufeta, crostonet de pa, confitó, melindro, cuxipú, petarró, pilonet, borinot i, el definitiu, patarrufa del meu cor. Què bonic! Tant de bo Pompeu Fabra aixequés el cap. A que sí, pompeuet meu?

Però us heu preguntat si els líders polítics fan servir aquests apel·latius? Jo estic convençut que, darrera la seva imatge, dissenyada per desenes d’assessors i especialistes, s’amaga un ésser humà tan tendre com un crostonet de pa o un cuxipú. El primer que em ve al cap és, com no, José María Aznar. Com li diu a la seva dona? Botellín? A ell molts li van trobar el sobrenom perfecte: Microbush. I també m’imagino a la princesa Letizia xiuxiuejant pel matí a primera hora: hola borboncito. I ell responent: hola fideuet.

Tanmateix, l’única regla en la utilització d’aquestes paraules és no fer-ho mai en públic. En aquest sentit, hi ha una pel·lícula que recomano amb totes les meves energies. Es tracta de “La costella d’Adam”, realitzada el 1949 per George Cukor. En ella, Spencer Tracy i Katherine Hepburn interpreten a un matrimoni format per un fiscal i una advocada. L’atzar els porta a treballar en el mateix cas. Però, sense adonar-se’n, i en un moment molt important, ella li diu en ple judici: pocholín. No he vist la versió doblada al català però qualsevol dels apel·latius assenyalats a dalt podria funcionar. En resum, crostonets meus, si alguna vegada algú et dóna un petó mentre pronuncia paraules com petarró, recordeu que l’única disfunció que pateix és que està enamorat.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s