Analgèsia

Fa temps un nen del carrer que vivia al nord de Pakistan va focalitzar l’atenció d’un grup de metges ja que caminava sobre les brases del foc i realitzava diverses activitats molt doloroses.  Aquests científics van estudiar a la seva família i això els va permetre adonar-se que els seus membres havien sofert diferents ferides sense patir cap mena de dolor. L’estudi va aparèixer publicat a la revista Nature fent referència a una malaltia molt estranya: l’analgèsia congènita. Es tracta d’una disfunció caracteritzada per l’absència de dolor davant situacions com trencar-se un braç o patir cremades. Qui hagi llegit la segona part de la trilogia Millenium de Stieg Larsson veurà que existeix un personatge que sofreix aquesta malaltia. Hom pot pensar que és quelcom positiu però no hi pot haver res pitjor. El dolor ens protegeix del món; és un avis en contra de qualsevol tipus d’agressió.

D’un temps ençà, he arribat a pensar que la malaltia està molt més estesa del que sembla. Per què dic això?

De petit idealitzava el món dels adults. Creia que la maduresa et feia garant de totes les respostes. Estava plenament convençut de que la majoria d’edat et concedia el talent de fer front a les adversitats més difícils. Però ja l’adolescència em va començar a xiuxiuejar a l’oïda que la realitat era molt diferent. Des d’aleshores he conegut a adults que tenen una vertadera fixació per fer-se mal sense que això sembli afectar-los. Vivim envoltats de naufragis sentimentals provocats per la impossibilitat d’experimentar plaer en una relació, exilis interiors tan esquinçadors com una malaltissa fixació per la solitud, suïcidis emocionals com a única solució…  i, darrera de tot això, una analgèsia impossible d’explicar.

Tanmateix, hi ha un petit pont a l’esperança, dibuixat en una escena de la pel·lícula American Beauty, que ocupa el “top ten” dels meus moments cinematogràfics preferits. Un personatge explica el que sent davant d’una bossa de plàstic que sembla ballar gràcies al vent. “A vegades hi ha tanta bellesa al món que sento que no l’aguanto i que el meu cor s’està esfondrant”, diu mentre aquella dansa màgica captiva a l’espectador. De què ens parla l’escena? De dolor… del dolor davant de la bellesa. Dolor davant d’una música, d’un bon relat, dels petits detalls que s’amaguen en qualsevol instant. I en el revers de la moneda, el dolor de les emocions, dels sentiments. El dolor de la pèrdua, de l’abandonament, de la culpa, d’un milió de passats que no tornaran. El dolor de la nostàlgia. Perquè a aquestes alçades de la pel·lícula, l’únic que li demano a la vida és que la tendresa, la bellesa i algunes mirades em segueixin provocant dolor. Potser és la darrera oportunitat de sentir que segueixo viu.

Saben què li va succeir al nen pakistanès? Va saltar des del sostre de casa seva. No va poder viure sense dolor.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s