Conte de Nadal

El fred viatjava per tots els racons amb la velocitat de l’estel de Betlem. No quedava ni un ànima pels carrers. L’eco llunyà d’una nadala arribava esmorteït pel vent del nord i, en aquell caixer automàtic, el nostre robinson urbà jeia en una illa de cartró. Els seus pensaments es perdien més enllà de la porta entelada per la humitat. Feia un mes que dormia a l’abric de l’oficina bancària, entre anuncis de meravellosos somriures al cinc per cent i promeses de felicitat. Portava en bosses de supermercat el que li quedava del seu antic món i les restes d’allò que no volia la gent: deixalles anònimes dels excessos de desembre. S’havia enamorat de la noia que posava feliç en el cartell del pla de pensions. Imaginava una llarga vida al seu costat, dins d’una casa unifamiliar amb piscina al darrera i un jardí decorat amb nans del bosc com a ornament de conte. Però en aquella nit, en la què els desitjos de pau alimenten a tot el món, la solitud l’abraçava en la calidesa aspra dels cartrons d’un televisor de plasma de 52 polzades.

El vi que havia robat en una botiga de marroquins baixava per la seva gola acaronant amb els dits suaus del calor un estómac buit que no havia tastat cap còctel de gambes, cap gall d’indi i cap torró. Un entrepà de tonyina que la mestressa del bar de la cantonada li havia preparat i una bossa de patates fregides del xurrer eren el seu menú especial.

L’alcohol tenia la màgica propietat d’esmorteir la realitat i de submergir-lo en una ficció paral·lela. Poc a poc els seus sentits començaven a enganyar-lo amb una pau estranya. De sobte va tenir una idea. Va aixecar-se per agafar un bolígraf que guardava a les bosses, malgrat que va estar a punt de perdre l’equilibri. Després d’un minut de recerca entre burilles de cigarrets i mitjons bruts va poder trobar un bolígraf negre que havia comprat per poder escriure els cartells en els què assegurava que no tenia treball i que volia menjar. Al tornar als seus cartrons va escriure amb lletres grans en el tetra brik de vi: MÀQUINA DEL TEMPS. Un somriure de victòria va il·luminar-li els llavis. Llavors va esgotar d’un sol glop el contingut del seu enginy d’un euro mal comptat i es va deixar emportar pel poder del que acabava de crear. En primer lloc, la màquina va traslladar-lo al dia en que va perdre a la seva dona. Aquell maleït cotxe no va agafar la corba i el futur es va estavellar amb la violència de tot allò que és absurd. Desprès, l’aparell va situar-lo en el moment en que li van fer fora de la feina. L’excusa va ser la crisi però tothom sabia que, des de l’accident, ja no era el mateix i que les seves errades havien costat molt cares a l’empresa. Finalment, la màquina del temps va decidir tornar-lo a la infància. Va veure desenes de rostres que havien desaparegut per sempre més. Llavors, el nostre nàufrag va fer un petó a l’aire.

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s