El dia dels abandonats

14 de febrer. Dia dels enamorats. Els aparadors de les botigues s’omplen de cors vermellosos de totes les mides i les parelles decideixen intercanviar-se obsequis cursis en senyal del seu amor. És imprescindible que els enamorats gaudeixin d’una jornada oficial per recordar que s’estimen? O tan sols és un invent del senyor Corte Inglés per fomentar el consum d’articles inútils i carrinclons? Que respongui l’estirp de Cupido. A mi em semblaria més adient que el calendari celebrés el dia dels abandonats. Es més, crec que a Catalunya hauríem de ser pioners en la instauració d’aquesta data. Si la nostra diada nacional commemora la més dolorosa de les derrotes, per què no oficialitzem una jornada per recordar els abandonats? O és que totes les relacions que s’acaben ho fan de mutu acord? La realitat demostra que, gairebé sempre, un decideix trencar peres mentre l’altre es veu etiquetat sense voler com a abandonat. Però seria bo que donéssim una ullada al diccionari. Ens dirà que abandonat no és sinònim de perdedor.

L’abandonament constitueix un dels grans temes dels nostres dies. Els psicòlegs es guanyen la vida gràcies a que moltes persones senten tremolar els ciments de les seves conviccions més profundes després d’haver rebut la notícia de que fan nosa en la vida de qui estimen. Tot comença quan algú pronuncia la famosa frase: hem de parlar. El que ve a continuació depèn de la sensibilitat de qui abandona, però el final té possibilitats d’acabar amb un podem continuar sent amics. És precisament en aquest fatídic instant quan l’abandonat s’enfronta a la misèria de l’adéu. Abans es podien cremar totes les cartes d’amor i les fotos en blanc i negre per oblidar el passat. En el segle XXI l’abandonat pateix l’ineludible deure d’esborrar tots els missatges SMS i totes les fotografies i videos que contenen el mòbil. Les fases de la relació es poden endevinar en cadascun dels textos i de les imatges que han ancorat en la memòria de l’enginy. Són petits fragments de les nostres vides i  ens parlen de la dolorosa transició que va des de la seducció, l’enamorament i la passió, a la indiferència i l’avorriment més destructors. S’emmagatzemen esperant que un dia algú els enviï al cementiri on reposa la comunicació digital, vés a saber en quina realitat paral·lela.

Va aparèixer fa temps a la premsa la notícia de que Franco Fratinni, ministre d’Exteriors italià, ha trencat amb la seva novia fent servir un missatge SMS. Segurament el gest resulta poc elegant i covard però es pot interpretar com un signe dels nostres dies. S’hi ha persones que troben parella als xats o a les xarxes socials d’internet, no va sent hora també d’amagar-se darrera la tecnologia per fer saber al ésser abans estimat que ja no serveix? Sí, ja sé que aquesta pregunta resulta inadequada. Però també ho són les relacions de baixa qualitat generades per homes tocats pel complex d’Edip que busquen en l’altre sexe una extensió de les seves mares o per dones que creuen en el masclista mite del príncep blau. Al capdavall, l’important són els espais comuns que creen les relacions d’amor i els projectes vitals que s’entrecreuen.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook

One comment

  1. Andreu

    Efectivament, la clau de l’amor és el que expliques a l’últim paràgraf. Als antípodes del que se sol entendre per romanticisme , oi?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s