Amor divergent


love

Des de petit la seva mirada semblava que sempre busqués un altre. Ell n’era conscient. De fet s’havia acostumat a les bromes dels seus amics, tan joves i plens d’energia com ell. Quan li preguntaven si s’aprofitava per mirar els escots de les noies, sense que ho notessin, es limitava a somriure i a ajupir el cap com ho fa un nen entremaliat després d’una malifeta. Tanmateix no era lleig. Ben al contrari. Alguns d’aquests amics li tenien enveja perquè notaven que era objecte de certes mirades de desig. Tot i l’estrabisme, el cert era que els seus gairebé dos metres d’alçada i uns cabells rossos de príncep Disney li garantien l’èxit amb les dones.

Ella també patia d’estrabisme. En el seu cas, dos ulls d’un blau impossible semblaven donar llum allà on mirava. L’únic problema és que mai podies tenir la plena certesa del lloc exacte on dipositava la seva atenció. Això li havia provocat algun problema, especialment quan coneixia algú i donava la impressió de que la conversa no l’interessava. Malgrat tot, mai li mancaven nois al costat perquè els seus enormes ulls li atorgaven un cert misteri.

Tant ell com ella esmorzaven cada dia a l’Starbucks de Francesc Macià. Ell prenia un té amb un muffin de xocolata i ella un suc de taronja amb un altre muffin, també de xocolata. En alguna ocasió, ell havia vist que tan sols quedava un i llavors el canviava per una cookie. Ella s’adonava del gest i amb la boca petita li agraïa la seva amabilitat. Normalment pujaven al primer pis, però mai havien gosat compartir una taula per iniciar una conversa que trenqués el gel. Ell llegia el diari i ella s’estimava més capbussar-se en la lectura d’alguna novel·la romàntica. Alguna vegada se li escapava una llàgrima furtiva. Ell dissimulava perquè creia que oferir-li un kleenex podria ser considerat com un flirteig massa obvi. Després de la mitja hora reglamentària tornaven disciplinadament a la seva feina. Ambdós treballaven en un edifici de la Diagonal, a prop de l’Avinguda de Sarrià. Agafaven junts l’ascensor, sense dirigir-se cap paraula i, sobretot, sense creuar mai les seves mirades. Ell baixava a la tercera planta i un ràpid adéu donava per acabat el seu contacte. Ella continuava fins la quarta planta i, quan es tancava la porta de l’ascensor, sempre es prometia que al dia següent li diria alguna cosa.

Els dies passaven i cap dels dos semblava disposat a donar el primer pas. Quan ell omplia el seu dipòsit de valor fins al màxim i se la quedava mirant durant una estona, ella no s’adonava de res. Si era ella qui s’aixecava guerrera i durant l’esmorzar el buscava insistentment amb la mirada, llavors ell s’entretenia amb les pàgines d’esports del diari sense experimentar la sensació de que ella li mirava. En aquell Starbucks de Francesc Macià, l’aroma de cafè i les converses dels turistes que feien un descans abans d’agafar el bus turístic, veien tots els dies la perfecta escenificació d’una tensió sexual no resolta. Mentre, darrera les grans vidrieres del local la ciutat es movia i les mirades s’entrecreuaven fugaçment llençant missatges a tort i a dret.

Ella sabia que en totes les novel·les romàntiques hi ha una escena obligatòria: la del petó que segella l’inici d’un amor. Per aquest motiu, cada dia esperava aquell moment. No podia endevinar com i quan seria. Però estava plenament segura que l’escena acabaria per arribar. Va ser després d’un té, un suc de taronja i dos muffins de xocolata. Quan l’ascensor va arribar al primer pis, la porta es va obrir perquè pogués baixar l’única persona que els acompanyava. Llavors es van quedar completament sols. Tres segons i dues dècimes després de tancar-se la porta, l’ascensor es va aturar i es va quedar a les fosques. El silenci s’hauria pogut tallar amb un ganivet. Únicament es podien escoltar les respiracions procedents de dos joves nerviosos. Vint segons i tres dècimes després d’haver-se quedat en la més completa obscuritat ell va notar la càlida carícia d’un petó als seus llavis. Aquella nit algú va escriure al seu Facebook que quan l’amor és cec, o fins i tot divergent, el millor és tancar el llum.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s