The Wall

 

Quan decideixo obrir el Word i començar a omplir el blanc de la pantalla amb paraules més o menys enllaçades entre elles, a vegades ho faig des del dolor. Unes altres ocasions és la petita veu interior que em xiuxiueja un relat i que he de materialitzar en alguna cosa més que aquest malaltís monòleg que envaeix els meus silencis. Però en la majoria de les vegades és la necessitat la que m’impulsa a escriure. Aquest és un dels moments.

Dimarts passat vaig patir la regressió més intensa al territori de l’adolescència que he sofert en molt temps. M’explico. 21:30. Palau Sant Jordi. Roger Waters. In the flesh, el tema que obre un dels millors àlbums de la història de la música del segle XX, comença a bombardejar-me la ment amb fotografies del passat. Em veig escoltant en els meus primers walk-man el que jo creia que era el millor grup d’aquella època. Pink Floyd, un nom que mai vaig saber exactament què volia dir, però que va donar un sentit al sense sentit d’una edat com és l’adolescència.

I el mur. Immens. Impenetrable. Un mur protector que m’aillava en els pitjors moments, que em protegia de l’abandonament, dels dubtes, de la incertesa del futur. Era l’any 1979, quan la realitat començava a mossegar amb força i em deixava perplex davant d’uns adults que potser havia mitificat massa. Veure el món en una mena de contrapicat cinematogràfic feia que la perspectiva estigués molt distorsionada. De mica en mica, el punt de vista es va igualar amb qui creia indestructible i aquella visió no va acabar d’agradar-me massa.

Uns anys després va arribar la pel·lícula. Alan Parker va rodar aquella fantasia al·lucinògena que ja havia vist abans projectada en la obscuritat de la meva habitació, quan Nobody Home es clavava a l’ànima sense misericòrdia. Allò va ser una epifania. Pink Floyd i cinema. Pink Floyd i una pantalla enorme. Era una època pre-VHS. Durant un mes vaig anar a veure-la una o dues vegades a la setmana. A l’antic Palacio del Cinema, al Bosque… Buscava aquelles imatges, que fomentaven tota una vocació per l’audiovisual, com un addicte ho fa per tancar els seus circuits de recompensa.

29 de març de 2011. Palau Sant Jordi. El mur ocupa tot l’espai entre ambdues graderies. Comença el somni. Focs d’artifici. Un avió s’estavella a la dreta de l’escenari. Figurants disfressats de nazis tunejats. Ninots de mares sobreprotectores; professors castradors; dones luxurioses; víctimes de guerres i soledats; nens orfes; capitalisme enlluernador; dogmes; totalitarismes; drogues; martells opressors; projeccions d’animacions en 3D que sotmeten la teva capacitat d’enteniment i que, al mateix temps, controlen amb eficàcia el teu motor emotiu; centenars d’estímuls sonors; melodies i lletres que et saps de memòria; paisatges visuals que t’abandonen a una llàgrima furtiva, el meravellós solo de guitarra de Comfortably Numb que perfora el teu cor sense cap mena de compassió, el judici … i, al final, el mur cau entre un soroll insuportable. Surts del somni. Algú ha programat el despertador a mitjanit. Les portes obertes del Sant Jordi et regalen la visió d’una Barcelona que busca els seus propis somnis. I tu… allà… sol… amb la sensació de que el temps és un fill de puta. El temps i la seva malaltissa capacitat d’anunciar que tot és efímer. The child is grown, the dream is gone. And I have become comfortably numb.

2 comments

  1. Montse

    Ei, jo hi vaig anar dimecres! Vaig anunciar que l’endemà necessitaria una pissarreta per poder-me comunicar (comptava quedar afònica tres o quatre dies), però el cas és que vaig sortir amb la veu sencera i amb les celles arrufades. Vaig gaudir molt del concert, però curiosament em va fer pensar més que no pas cantar. El missatge és massa viu. T’il·lusiones veient com cau un mur i l’endemà en veus un altre; ja hi era o potser no l’haviem vist? Des de fa dos dies que no em puc treure una cançó del cap: Mother do you think they’ll drop the bomb Mother do you think they’ll like the song… Un luxe haver-hi estat.

  2. Adriana

    Yo también estuve el martes!!!!! Suerte que has podido escribir todo esto después del increible espectáculo, yo todavía sigo sin palabras. Como siempre, las tuyas me gustan. Me has ayudado a encontrar una manera de explicar lo que me pasó con “Comfortably Numb”. Si, me perforó el corazón.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s