Cançons favorites: Losing my religion

Hi ha cançons dolentes. Hi ha cançons normals. Hi ha cançons bones. I més enllà… hi ha himnes. Són cançons que defineixen èpoques, grups, artistes i que, a vegades, formen una part important de la banda sonora de moltes vides. Crec que no m’equivoco si dic que Losing my religion és un himne. Es tracta d’aquells temes obligatoris en els concerts dels seus autors. Cançons que no poden sonar en els primers minuts del show, que han de ser la darrera cançó abans dels bisos o, directament, formar part dels propis bisos. Per què? Perquè són una mena de franquícia pels grups, la seva imatge de marca, el seu segell.

Vaig conèixer a REM precisament amb aquest tema. Parlo de 1991. Començava la dècada del grunge, Nirvana, Pearl Jam… A Anglaterra el brit pop girava la mirada al so Beatles i bandes com Oasis, Blur o Suede retornaven la confiança perduda amb l’excessiva dosi de cançonetes pels 40 principales que la ràdio fòrmula vomitava.

El mur acabava de caure i el món oferia una nova fesomia. Musicalment va ser una dècada molt interessant. Tot i que el rock ja s’havia rendit al capitalisme, a la MTV i als grans contractes discogràfics, encara emmagatzemava espurnes de rebel·lia i d’inconformisme.

Losing my religion va atrapar-me des del primer moment. Era… és un gran tema. No sona a alguna cosa ja escoltada abans. No aconseguia identificar a cap grup que s’assemblés. Què fa una mandolina portant la melodia d’un tema pop? No pot ser! I el vídeo clip? Un homenatge a la pintura? Barroc? Caravaggio? Qui és Michael Stipe?

No cal dir que és va convertir en el meu segon grup favorit (del primer ja parlaré un altre dia).

I de què tracta la lletra d’aquesta cançó? Oferiré la meva versió, però si tens una altra, estaré encantat de contrastar-la.

Hi ha un moment molt complicat en la vida de tota persona que s’enamora d’una altra. És l’instant en el què vols explicar-li que estàs boig per ella però, al mateix temps, la por al rebuig fa que les teves indirectes no sempre funcionin. I allà estàs: en el racó, sabent que la vida és molt gran. Tot i que ets conscient que ets el centre d’atenció, creus que perds la teva fe al no rebre cap senyal de la persona que ames. No saps si has dit molt o poc. Et sents l’ésser més estúpid del món. Esculls les teves confessions i, malgrat que creus que l’altra persona reacciona de manera positiva (vaig creure escoltar-te riure. Vaig creure escoltar-te cantar) no tens suficient. La por al fracàs, els dubtes, la manca d’autoestima… Al final, potser tot ha estat un somni per a tu.

PERDENT LA MEVA RELIGIÓ

La vida és més gran.

És més gran que tu

i tu no ets jo.

Les distàncies que recorreré.

La distància als teus ulls.

Oh,no. He dit massa.

Ho vaig deixar clar.

Aquell sóc jo en el racó.

Aquell sóc jo al centre d’atenció,

perdent la meva religió,

intentant mantenir el contacte amb tu.

I no sé si ho puc aconseguir.

Oh, no, he dit massa.

No he dit el suficient.

Vaig creure escoltar-te riure.

Vaig creure escoltar-te cantar.

Crec que vaig veure’t intentant-ho.

Cada murmuri.

Cada hora despert.

Escullo les meves confessions,

intentant no treure’t la vista de sobre,

com un estúpid, ferit, perdut i cec.

Oh, no, he dit massa.

Ho vaig deixar clar.

Considera això el consell del segle.

Considera això la relliscada

que em va fer

agenollar-me, decebut.

I si totes aquestes fantasies

van caient.

Ara he dit massa.

Vaig creure escoltar-te riure.

Vaig creure escoltar-te cantar.

Crec que vaig veure’t intentant-ho.

Però allò va ser tan sols un somni,

allò va ser tan sols un somni.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s