Cançons favorites: Neverland

Vaig encetar aquesta secció de “Cançons favorites” prenent com a inspiració el llibre de Nick Hornby 31 songs, on escull aquest nombre de cançons per escriure sobre la influència emocional que li han provocat. Però després d’haver escrit sobre temes de Death Cab for Cutie, The Fray o Coldplay encara no havia centrat la meva mirada en el grup al que m’he mantingut fidel des del 1985. Aquesta banda és Marillion. No explicaré la seva biografia, ni les seves influències, ja que per això existeix la Wikipedia. Vull centrar-me, com faria Nick Hornby, en les connexions amb la meva vida.

La primera cançó que vaig escoltar d’aquest grup britànic va ser Kayleigh, llavors amb la veu de Fish. Jo feia COU i no tenia la més mínima idea de quin seria el meu futur, de fet, no entenia molt del meu present. Un amic va deixar-me un cassette (què antic que sona ara en el temps del iTunes) i a poc a poc vaig anar comprant-me els vinils de la seva encara curta discografia. No entraré en detalls dels esdeveniments que he viscut des d’aleshores, però 26 anys és més de la meitat del temps que porto invitat en aquesta festa. I en aquests 26 anys sempre ha estat present qualsevol cançó de Marillion. Cada disc nou ha estat un motiu d’il·lusió i cada concert ha esdevingut una oportunitat de saber qui sóc i què m’emociona. Podria dir que he envellit al mateix temps que Steve Hogarth, Steve Rothery, Mark Kelly, Pete Trewavas i Ian Mosley. Els he vist engreixar-se i perdre cabells; però també he gaudit del seu creixement com a músics, amb l’experimentació i la independència com a signes identitaris més importants.

Moltes vegades m’he preguntat quina és la raó del meu culte en aquesta religió sense dogmes, ni moral. Sóc conscient que la música ocupa un lloc molt important en el meu temps. Hi ho és pel seu aspecte instrospectiu, per la seva força emocional, pel seu contingut narratiu i poètic, perquè m’explica històries que m’afecten en molts nivells i perquè encara té un cert romanent de joventut eterna. Al cap i a la fi, els darrers 26 anys he canviat de treball, de parella, d’habitatge, d’amics i d’aficions, però encara segueixo a molts dels músics que omplien la meva ànima d’adolescent descregut i desorientat. I un d’aquests grups és evidentment Marillion.

Marillion m’agrada per moltes raons. La primera és que, en una època en la què es fan cançonetes de tres minuts per sortir a la MTV i assegurar-se l’èxit immediat, aquesta banda britànica és coneguda tan sols per una “àmplia minoria” i no ser mainstream comença a ser tota una garantia. Una altra raó és, per descomptat, la qualitat de la seva música. Un vocalista amb una veu molt dúctil, un guitarrista extraordinàriament virtuós, un teclista que genera una multitud de capes de sons i d’atmosferes que remeten al rock simfònic més melòdic, un baixista que no vol cap mena de protagonisme però que lliga perfectament la resta d’instruments i un bateria tan discret com eficient: això és Marillion. De què parlen les seves lletres? Amb una trajectòria tan àmplia no és necessari dir que han tractat tot tipus de temes: amor, desamor, la por a créixer, la nostàlgia del passat, el canvi climàtic, la infantesa… Potser no han estat gaire originals en els temes, però la qualitat poètica en els seus tractaments i en molts dels versos supera amb escreix les cançons d’altres grups que es mouen en els mateixos paràmetres temàtics.

Podria haver escollit desenes de cançons de Marillion però hi ha un tema que, en la meva opinió, ha esdevingut la seva obra mestra: Neverland.

Musicalment, és una peça que va creixent de mica en mica fins arribar al clímax total. Si en els concerts et gires durant els sis darrers minuts, veus a tothom completament hipnotitzat per la immensa força de les textures sonores i dels decibels que el grup aboca sobre la seva audiència. Pels fans de Marillion es tracta de tota una catarsi. El duel a mort entre teclats, guitarra i veu per imposar-se en una lluita sense víctimes, mentre baix i bateria colpegen els teus sentits, provoquen la sensació de que la música et pot fer viatjar a algun lloc més enllà del món físic. Potser al país del mai més. Recomano desconnectar qualsevol telèfon, deixar l’estança a la foscor, fer servir auriculars, escollir un volum alt i tancar els ulls. És un viatge que dura uns 10 minuts.

La lletra de Neverland és del bo i millor que ha escrit Steve Hogarth. La primera part parla de l’amor incondicional, pur, infantil, sense esperar res a canvi; de l’amor com a salvavides. No cal dir que tota la cançó remet a l’univers literari del mite de Peter Pan. La segona part de Neverland se centra en el desig d’escapar, de fugir, de trobar el país del mai més, una mena de paradís per l’adult en el què ens hem convertit i que vol ser algú, en un temps en el què no se sap molt bé què significa això. Romanticisme en el seu estat més pur.

A continuació ofereixo la traducció al castellà de Neverland.

NEVERLAND. EL PAÍS DE NUNCA JAMÁS

Cuando la oscuridad se apodera de mí.

Cabizbajo, más vacío que el cero.

Invisible llegas hasta mí

…silenciosamente.

Quédate junto a mí.

Susúrrame: “Aquí estoy”.

Y la soledad…. desaparece.

Algunas personas piensan que soy algo.

Bueno, tú me diste eso, lo sé.

Pero siempre me siento un don nadie

cuando estoy solo en la oscuridad.

Tú me proporcionas el alma, la chispa que me hace seguir adelante.

Me haces ser algo más que carne y huesos.

En momentos como estos,

cualquier tonto puede ver

tu amor dentro de mí.

Todos estos años, la verdad estaba delante de mis ojos

Y mientras, yo negaba

lo que mi corazón sabía que era cierto.

En momentos como estos,

cualquier tonto puede ver

tu amor dentro de mí

Quiero ser alguien.

Quiero ser alguien que alguien quisiera ser.

Wendy.

Cariño.

En la cocina.

Con tus sueños.

Volarás.

Otra vez.

Irás hacia el cielo.

Otra vez.

Te librarás de los garfios.

De una vez por todas.

Desterrarás el tic-tac.

Otra vez.

Serás…

Tú misma para mí.

Porque puedo aguantarlo.

Puedo soportar

cualquier cosa.

Cuando estás conmigo

puedo aguantarlo.

Pero cuando te has ido

Nunca aterrizo…

…en el país de Nunca Jamás.

 

One comment

  1. andreu

    Si que és bona aquesta cançó… però jo diria que fins hi tot n’hi ha una de millor, també del Marbles, també 13 minuts d’èxtasi…. evidentment parlo de The Invisible Man

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s