Això és un conte… interactiu

Això és un conte… interactiu. Ho dic per deixar les coses clares des d’un inici. Ja sé que James Joyce mai hauria advertit a la primera pàgina de l’Ulisses que allò era una novel·la. Però, creu-me, hauria estat un detall per la seva part avisar-ho perquè quan portes un munt de pagines no saps què nassos li passa al Leopold Bloom dels pebrots i de què va la història. El fet és que m’hauria agradat fer un curtmetratge però no tinc pasta. A més a més, sóc un manta de mena. Per aquesta raó, el més còmode és escriure un conte… interactiu.

Però, abans de que segueixis llegint, has de donar play al vídeo que has vist abans d’aquest text. Per aquesta raó és interactiu. Vull que escoltis aquesta bonica cançó de John Mayer. No el coneixes? Et canviarà la vida.

Està sonant la música? Bé… una vegada que tu, en qualitat de lector d’aquest text, saps què és això et demanaré una cosa. Tracta d’imaginar-te una enorme pantalla blanca. Ja? Ara imagina’t un carrer qualsevol d’una gran ciutat. Hi ha poc trànsit. Davant dels teus ulls creuen diversos taxis de color groc. Efectivament… som a Nova York. És de nit. Està plovent. Veiem com la càmera s’apropa de mica en mica a la porta d’entrada d’un d’aquells cafès que mai tanquen de nit. Has vist alguna vegada la pintura Nighthawks de Hopper? La tens a dalt. Doncs, tots els colors són iguals. Al fons, un cartell lluminós s’encén i s’apaga amb la mateixa cadència que una balada de blues. Ja som a dins del cafè. No… ja no se sent el soroll de la pluja. És que t’ho he de dir tot? Col·labora, si us plau!

Veiem que hi ha poques persones dins del cafè. T’imagines el so de l’escena? Vinga, t’ajudaré. Hi ha un televisor encès al fons amb un partit enregistrat de futbol americà. Ningú li fa cas. Com hi ha poca gent suposo que t’imagines que el silenci és gairebé absolut. Tens raó. El rumor d’alguna conversa i poca cosa més. Que quantes persones es troben al cafè? No ho sé… deixa’m que pensi. Està el cambrer. Es troba assecant els gots… Que és un tòpic? Ufff… tens raó. Està el cambrer. Això ho tenim. Ah, ja sé! El cambrer es passeja per les taules recollint els gots buits. Que també és un tòpic? Doncs no sé què més pot fer un cambrer de Nova York! Està el cambrer i es troba fent el que tu vulguis. Posa-li imaginació… que ets el lector.

Bé… canviem de tema. Hi un borratxo assegut a la barra. Va ben vestit. Podria ser algun especulador que avui ha perdut tot el seu diner a Wall Street. Té la cara de l’ensopit del Ben Affleck. Què més? Hi ha una dona totalment sola asseguda en una tauleta. Michelle Pfeiffer. Tres gots de Martini ja sense la seva oliveta resten buits. Dóna la impressió que porta molta estona esperant algú que no s’ha presentat a la cita. Passa lleugerament dels cinquanta anys i a aquella hora de la nit ja no gaudeix de bon aspecte. Si fos en un altre lloc menys públic potser s’hauria posat a plorar.

Però de tots els personatges presents a l’escena la càmera es queda amb una parella de joves que guarden silenci. Ell sembla trist i ella mou les cames de manera nerviosa, com si volgués marxar quan abans millor.

ELL

I m’ho dius ara?

ELLA

Ara? I quan volies que t’ho digués.

ELL

Abans de donar-te l’anell?

La noia ronda els vint anys. És guapa però tot en ella dóna la impressió d’estar massa calculat: el maquillatge, les seves mirades, la forma amb la què es posa el cabell damunt de les seves orelles… Sembla una Barbie de l’extrarradi. Ell, d’uns 25 anys, és bastant lleig. Un altre tòpic? La noia maca i el paio lleig. No ho sé… suposo que és el somni que la narrativa ofereix a tots els lletjos del món. Ei, aquest tòpic no l’esborraré.

ELLA

No tenia ni idea de que…

ELL

De que avui et demanaria que et cassessis amb mi? No siguis dolenta. És clar que ho sabies!

ELLA

Si vols et torno l’anell.

ELL

Fes el que vulguis. Al cap i a la fi…

ELLA

Al cap i a la fi?

ELL

Res… que al cap i a la fi… el vaig mangar a Tiffany.

ELLA

Ho veus? Són aquestes les coses que no m’agraden de tu.

ELL

Ah, sí? I què més?

Ara t’has d’imaginar un d’aquells silencis tan eloqüents. Quan la simple absència de paraules resulta més aclaridora que un monòleg de deu minuts.

ELL

No dius res?

ELLA

És que no hi ha res a dir. Simplement no vull veure’t més. Podria dir-te que vull ser la teva amiga. Però estaria mentint.

ELL

Doncs… t’agraeixo la teva sinceritat. I ja que estem en aquest atac de sinceritat jo sí et diré quatre coses.

Suposo que ara el lector veu a la pantalla un primer pla d’ella en el què obre els ulls com dos plats. Com són els homes! Ella amaga al calaix dels secrets les vertaderes raons per les quals vol abandonar-li i ell, en canvi, té la intenció de donar a entendre que ella li ha fet un favor perquè ell no la suportava.

ELL

Ronques quan dormes.

ELLA

Què?

ELL

Doncs això… que ronques com un camioner.

ELLA

Vinga… vés-te a la merda!

ELL

T’ho juro! I no és un sorollet… així… baixet… Què collons! És…. és… no sé… una mena de tro que semblen deu porcs a punt de morir degollats.

Segon silenci. Ella sembla reprimir les llàgrimes. Ell s’adona que acaba de traspassar alguna línia invisible.

ELLA

Ets un cabró. Ho saps? M’he passat dos anys suportant les teves collonades, les partidetes de Play amb els teus amics, la NBA per la tele… i ara surts amb això… Per què no creixes d’una vegada? Comences a ser patètic. Res és com t’ho imagines. Allà fora fa molt de fred i la gent no està disposada a aguantar segons quines coses. Ronco? Pues ajo y agua, chaval. Potser ara no, però dóna’t una mica de temps per trobar a faltar algú que ronqui al teu costat. Ets un egoista… i el pitjor de tot és que ho saps.

Tercer silenci.

Torno al principi. Això és un conte… interactiu. Però no tots els contes han d’acabar bé. Potser t’han acostumat des de petit a que la princesa es casi amb el príncep, a que siguin molt feliços i a totes aquelles històries masclistes i reaccionàries. Ho sento… el meu conte parla d’una altra cosa. Parla de ruptures, d’abandonaments, de relacions que ja no funcionen. Ho sento. Però si vols canvio el final.

Tercer silenci.

ELL

No ho facis… et juro que canviaré.

ELLA

I vols que et cregui? Has tingut molt temps per canviar.

ELL

De veritat, no suporto viure sense tu. Ets el meu cel, l’aire que respiro, ets…

De veritat, t’agrada això? Ets una dona? Tu ets de les que esperes que un dia aparegui per la teva oficina el Richard Gere vestit de mariner i que et rescati de la teva vida monòtona? No m’ho crec. No pots ser tan il·lusa. Allò és una peli i, a més a més, dolenta. Allò és un insult a la intel·ligència humana, un menyspreu a la dona i a la lluita pels seus drets. Ets un home? Bé, si ets un home i t’agraden les històries romàntiques encara queda esperança. No tot ha de ser NBA, sexe i cotxes. Tot i això, ho tornaré a intentar.

Tercer silenci.

ELL

I ara què?

ELLA

Ara? No ho sé. No sé què es fa en aquests casos. Encara que no t’ho creguis, és el primer cop que trenco una relació.

ELL

Ei, que no has trencat tu! Ho he fet jo!

ELLA

Què? Perdona?

ELL

A mi cap noia em deixa!

Imagina’t un pla general del cafè. La resta dels clients ja no hi són. La noia s’aixeca, mentre el noi li suplica que torni. El cambrer ho contempla tot com si ja hagués presenciat mil vegades escenes com aquella. Sona el blues més trist amb la intenció gens dissimulada d’omplir la teva ànima. A la pantalla veus el rètol THE END.

FOS A NEGRE.

Ho sento. En el meu conte estaven prohibits els petons. Però, com t’has portat bé i has arribat al final t’obsequiaré amb un altre desenllaç.

ELL

A mi cap noia em deixa.

Imagina’t un pla general del cafè. La resta dels clients ja no hi són. La noia s’aixeca, mentre el noi li suplica que torni. El cambrer ho contempla tot com si ja hagués presenciat mil vegades escenes com aquella. Sona el blues més trist amb la intenció gens dissimulada d’omplir la teva ànima. La noia tanca amb un gest furiós la porta del cafè. Ja no plou però els carrers estan mullats. Nova York dorm. Times Square ja no és un lloc bulliciós on al turista li sembla estar al centre del món. La noia busca amb neguit un taxi. Tots semblen ocupats. Cap llum verda l’omple d’esperança en aquella orgia lumínica del capitalisme. Finalment, a Broadway amb la 42, aconsegueix aturar a un taxi. Però quan es disposa a obrir la porta s’adona que un home s’ha avançat. Ella, enfurismada, li dóna un petit cop a l’esquena. Quan es gira descobreix que és Richard Gere.

FOS A NEGRE.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s