La televisió és cultura

Fa un munt d’anys vaig fer pràctiques en una cadena de televisió com a operador de càmera. No diré quina per una qüestió d’elegància. Aquella experiència em va servir per agafar un bagatge sensacional sobre el mitjà televisiu però també em va permetre desmitificar una mica un món que en aquella època veia molt a prop de la perfecció. Vaig conèixer a grans professionals que estimaven la televisió i que sempre volien innovar i desenvolupar el seu talent. Tot i així, vaig viure algunes situacions que a vegades semblaven surrealistes.

En una ocasió, vaig fer de càmera en un programa esportiu que durava tota la tarda i que combinava els esdeveniments esportius en directe amb presentacions i entrevistes des del plató. En principi, el regidor era el responsable d’avisar amb una certa antelació cada cop que es produïa alguna presentació al plató. Però una vegada, estàvem tots els càmeres en la nostra habitació de descans i, de sobte, vam veure a la presentadora parlant en el televisor. Ens vam mirar i tots els operadors érem allà. Ningú ens va avisar i la presentadora s’havia enquadrat sola.

Una altra vegada, s’havia de fer una connexió amb Madrid per una informació que es donava des de Barcelona. El plató es trobava a les fosques. Els càmeres i els regidors petàvem la xerrada asseguts en una cantonada del set. La presentadora es trobava a la taula quan, de sobte, vam sentir pels altaveus com el presentador des de Madrid donava pas a Barcelona. Es va fer llum al plató en mig segon, amb tothom assegut al terra, però en honor a la veritat he de dir que a través de la televisió no es va veure res. Això sí, suposo que el control de realització de Madrid no estava molt content.

Vaig veure a presentadors treballant en els informatius amb americana, corbata i… bermudes (aprofitant que es veien en pla mig); a operadors de càmera entrant corrent en el plató quan ja sonava la sintonia de l’informatiu i vaig haver d’aguantar el riure quan escoltaves per l’intercom (sistema que comunica al càmera amb el control) com s’explicaven totes les xafarderies del famós que tenies davant. Inclús una vegada vaig fer de càmera en una missa i el realitzador va començar a contar acudits, més o menys pujats de to, aprofitant que el ritme del programa era més aviat lent.

La televisió és un mitjà pel que sento un enorme afecte. Aprens a treballar en equip i t’adones de la importància que té cada membre dins del seu complicat engranatge. Malgrat tot, a vegades hi ha errades, situacions grotesques o que s’escapen al control. Són una mostra més de que els que fan televisió són imperfectes, qualitat que ha de tenir tot ésser humà per no deixar de ser-ho. A continuació podràs veure algunes d’aquestes situacions paranormals. Estic segur que amb el seu visionat passaràs una bona estona. Com diuen a l’APM: la televisió és cultura!

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s