El candidat promiscu

El candidat vermell va arribar molt tard al plató. Tothom esperava amb neguit que fes acte de presència perquè en breus moments s’havia d’iniciar l’únic cara a cara d’aquelles eleccions. El candidat blau ja començava a enfadar-se de debò. Sospitava que allò era una estratègia calculada pel seu equip per tal de que es posés nerviós, i si havia de ser sincer, ho havien aconseguit. Tot i saber que estava prohibit, el candidat blau s’havia amagat en un racó del plató per poder fumar sense ser vist.

Finalment, quan només restaven quatre minuts per sortir per antena, el candidat vermell es va presentar en el plató. El realitzador, els tècnics, el presentador, els equips dels candidats van respirar alleugerits quan el van veure entrar. Evidentment, no oferia la millor imatge. El seu vestit estava mig arrugat, semblava descabellat i la corbata estava bastant fluixa. Els seus estilistes es van afanyar per posar-ho a punt abans de que posés davant la premsa per a la foto amb l’altre candidat i el presentador.

El candidat vermell era jove i molt atractiu. Tot i que en les abans eleccions havia aconseguit una més que destacada majoria, havia governat d’una manera que ni tan sols acontentava a les bases del seu partit. La crisis econòmica i unes desafortunades decisions li havien portat a una mena de carreró sense sortida. Tanmateix, el seu partit no tenia cap recanvi amb garanties i els experts que li aconsellaven estaven convençuts que, a la campanya, les seves virtuts com a comunicador i el seu indubtable atractiu aconseguirien fer canviar la tendència que marcaven les enquestes.

El candidat blau, en canvi, ni era bon comunicador, ni molt menys gaudia d’atractiu. Això sí, oferia una imatge d’honestedat i coherència, virtuts que, amb el desgavell de la darrera legislatura, feien que arrasés a les enquestes. Es parlava de que fins i tot podia aconseguir la majoria absoluta. El cara a cara era la millor ocasió per desbancar a aquell Robert Redford que li havia amargat la vida durant quatre anys a l’oposició.

El regidor va aixecar el seu braç dret i va marcar el compte enrere. Tothom estava expectant.  Alguns periodistes havien calculat que aquella nit se superaria el seixanta o setanta per cent de share. El Twitter ja bullia de piulades a favor i en contra dels dos candidats. De fet, l’etiqueta #eldebat ja era trending topic.

–         Bona nit, – va dir el presentador -. Finalment, ha arribat el gran moment.

Però, com molts d’aquests esdeveniments, al principi va decebre. Havien pactat obrir el debat parlant d’economia. Llavors els dos candidats van explicar en el temps que tenien pactat les seves propostes. Un munt de xifres, estadístiques i paraules incomprensibles per a la majoria dels ciutadans va bombardejar les televisions sense cap mena de misericòrdia. Al candidat blau se’l veia molt segur de sí mateix. Al cap i a la fi, estar a l’oposició és fàcil. No has pres decisions i tan sols parles d’hipòtesis. El candidat vermell semblava nerviós. Alguna vegada, fins i tot, es va equivocar en les xifres que oferia. I, cada cop que ho feia, el candidat blau agafava el seu bolígraf i apuntava l’error amb un petit somriure triomfal. El candidat vermell s’adonava de les seves errades i, de mica en mica, va sentir-se envaït per una certa angoixa.

Però quan ja únicament al candidat vermell li quedaven cinc segons per esgotar el seu temps va llençar una bomba. Mirant fixament als ulls del candidat blau va dir:

–         M’ho he fet amb la teva dona.

Es va fer tal silenci al plató que el simple vol d’un mosquit s’hauria pogut escoltar. El presentador es va quedar literalment mut. Es va girar i va observar la lividesa del rostre del candidat blau. Els assessors d’imatge dels dos partits es miraven sense saber què fer. Tot el país s’havia quedat literalment petrificat davant les pantalles dels televisors.

–         El que escoltes. M’ho he fet amb la teva dona. Ha estat ara, als lavabos. M’ho ha proposat i no he sabut dir que no.

Finalment, el presentador va reaccionar. Es va inventar un tall publicitari i es va interrompre l’emissió en directe del debat. El candidat vermell es va quedar assegut a la seva cadira, rumiant encara la raó de perquè ho havia fet. El candidat blau, en canvi, va aixecar-se i es va disculpar amb el presentador assegurant-li que no podia continuar. Estava tan descol·locat que no va veure que la seva dona s’apropava. Tothom s’esperava una d’aquelles escenes melodramàtiques de sèrie televisiva de sobretaula. Tanmateix, la dona li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella i ell no va poder evitar un petit somriure.

No cal dir que la participació en la jornada electoral va ser massiva.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s