La reina del botox

Lara havia estat una actriu molt coneguda als anys vuitanta. La seva bellesa captivava a tothom i en cada pel·lícula, el seu somriure i aquell posat de nena eterna, traspassaven la pantalla. La vida no li havia tractat malament. Acumulava al seu compte corrent una fortuna que li permetia viure sense cap mena de preocupació. Tanmateix, tenia un problema: cap productor la recordava pels seus projectes. Era com una mena d’imatge kitsch vuitentera, com les muscleres en les dones o la música de Wham.

Vivia reclosa en una mansió de Beverly Hills i, l’única vida social que feia, l’escenificava al gimnàs on s’envoltava de velles dames vingudes a menys com ella. Totes formaven un grup de dones obsessionades per la bellesa i el culte al cos. Totes, menys la Lara, havien passat pels retocs de la cirurgia estètica. I totes, a excepció de la Lara, semblaven un exèrcit de zombis.

Aquella bogeria incontrolada la va iniciar la Lara un tres de juliol ara fa tres anys. Va ser la primera vegada que va passar pel quiròfan. Volia uns pits nous, com qui es compra una nevera o un cotxe nou. La seva vida sexual era poc menys que inexistent. Després del seu quart divorci havia decidit que no desitjava cap mena de relació. Estava farta de les infidelitats a les quals l’havien sotmès els seus exmarits i, per única companyia, tenia una gata que es passava el dia dormint. Els primers dies li feien una mica de mal els seus nous pits, però quan es va situar nua per primera vegada davant el mirall, va observar unes mamelles rodones, turgents, immenses i, al mateix temps, tan artificials com una nina inflable. Tot i que al principi no estava gaire convençuda, en poc temps li va tornar el desig de compartir aquelles noves formes amb els homes. Van visitar-la de nou els escots, els top less i una certa sensació, lleugera però eficaç, de joventut perllongada.

Vist l’èxit que havien tingut els seus pits, va decidir treure’s les arrugues de la cara. Les paraules ritidectomia, abdominoplàstia, i altres més complicades encara, van començar a formar part del seu vocabulari, com si hagués començat a estudiar un nou idioma. Més tard, es va fer una liposucció. Uns mesos després, van ser les cames. Quan la panxa i les cames havien vist desaparèixer la grassa acumulada, va voler fer-se una rinoplàstia. No li acabava d’agradar el seu nas i va confiar novament en el servei del cirurgià, que veia amb molts bons ulls l’espiral de retocs a la què havia decidit sotmetre el seu cos aquella diva oblidada de Hollywood.

Aviat, va dipositar el seu destí en el poder del botox. Els seus llavis semblàvem dos frankfurts de la festa de la cervesa. Després va venir un altre estirament de la pell de la cara. I un altre… I, més tard, dos més. I més liposuccions… I més ritidectomies… I més abdominoplàsties… I desenes d’injeccions de botox.

La setmana passada la vaig veure en una revista. Ja no hi ha cap espurna de bellesa en aquella massa infame de goma amb alguna resta d’ADN humà. Només et diré que, el lloc que abans ocupava el nas, ara el presideix la boca… o el que queda d’ella. De tant estirament de pell, els seus ulls enfoquen sempre al sostre. I el nas s’emplaça en un lloc indeterminat, a mig camí entre les dues orelles, però lleugerament més a prop de l’esquerra. Heu vist el quadre “Les senyoretes d’Avinyó” de Picasso? Doncs, això. Fins i tot, alguns nens quan la veuen li pregunten a les seves mares si és Mister Potato. 

2 comments

  1. fontsaluart

    Pobre dona fa por… quin nunyol li han fet…! És molt millor que acceptem que la vellesa arriba i que és inevitable… Prefereixo pensar que l’arruga és bella… una bestiesa com una altre…!

    M’agraden els teus escrits… ho fas molt bé. No te’ls comento perquè vaig una mica escanyada de temps… però això no vol dir que no m’empapi bé del que escrius… La xarxa se’t menja sino vigiles…!
    Gràcies

  2. Nuria Costa

    Que trist. És curios fins a on arriba la insatisfacció personal, l’angoixa interna que fa que busquem qualsevol mena de recurs per alleugar el nostre malestar. Aquesta història no deixa de ser un retrat de destrucció interna ( a part d’externa) quan algú se essent tant sol i insetisfet amb la seva vida. Després d’això queda un llarg camí a la reflexió…

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s