Ciència fricció

Catiotea i Espirió eren dos planetes que es desplaçaven en òrbites paral·leles. La distància entre ells dos els havia permès establir uns lligams molt profunds. No obstant, Espirió era cinc vegades més gran que Catiotea i aquella diferència, – afegida a una antiga guerra que li havia guanyat a Catiotea -, provocava que hagués establert un sistema polític i fiscal que, tot i viure sota una orbidemocràcia reconeguda a tota la galàxia, sotmetia la voluntat dels catiotencs en molts aspectes. Aquests eren conscients de la seva antiquíssima vocació d’autogovern però, a vegades, semblaven resignats a un destí que no els acabava de convèncer. Sentien que, tot i reconèixer el vincle tan profund amb el seu planeta veí i que les seves òrbites els agermanessin, s’havien de buscar la vida establint relacions amb altres planetes i, fins i tot, amb altres galàxies.

També es diferenciaven per un fet cultural evident. Els habitants de Catiotea, a més a més de l’espiriol, parlaven una segona llengua anomenada catiotà. Molts habitants d’Espirió creien que ho feien per fastiguejar perquè no entenien que, si coneixien perfectament l’espiriol, s’obstinessin en parlar la seva pròpia llengua. Aquest fet provocava grans friccions entre els dos planetes ja que, tot i viatjar junts a través de l’espai, no aconseguien construir ponts de concòrdia ferms entre ells. Ambdós se sentien incompresos i no semblaven gaire disposats a trobar solucions. S’ha de dir, però, que el catiotà estava en clar desavantatge. Els molts mitjans de comunicació d’Espirió , – premsa digital, video podcast d’ultra definició i emissió de sons digipulsats -, emetien en espiriol i el catiotà s’havia d’acontentar amb una difusió cada vegada més petita. El govern autònom de Catiotea havia pogut establir determinades lleis que intentaven corregir la presència tan desigual d’ambdues llengües, perquè considerava que el catiotà constituïa un dels principals llegats culturals i identitaris de la seva societat. Els tribunals centrals d’Espirió, tanmateix, havien bombardejat amb sentències absurdes els intents d’aconseguir un cert equilibri.

Un altre punt de fricció el constituïa el sistema digifiscal que estava establert. Catiotea tenia una activitat econòmica molt important, ja que era el planeta responsable de gairebé el vint per cent del producte interior brut interplanetari. El problema és que el govern central assegurava que volia administrar els impostos dels catiotencs amb justícia i que els tornaria en forma d’obres públiques i diferents subvencions. La realitat demostrava però que, ni molt menys, tornava després el que els catiotencs estaven obligats a pagar. I d’aquesta manera vivien en paral·lel, compartint òrbites germanes i destins semblants però mai iguals.

Un dia va succeir un fet que va canviar per sempre el que semblava inamovible. Va sorgir un moviment ciutadà en Catiotea que volia canviar les coses. Mostraven inclús certa indignació davant els petits detalls que s’havien empassat durant tants anys de vida en comú. Tot i així, ningú sabia realment quina podia ser la sortida. Un científic especialitzat en dinàmiques planetàries va aportar la solució. Si tots els habitants de Catiotea saltessin al mateix temps des d’un punt en concret, potser podien canviar l’òrbita del seu planeta. Al principi, tothom el va tractar de boig. Però diversos científics es van apuntar a la iniciativa i van demostrar a la gent mitjançant un munt de formules que allò era possible.

La gent es mostrava il·lusionada. Veien que allò podia aportar un futur amb molta més autonomia i que, si s’equivocaven, al menys ho farien des de la llibertat de poder escollir el seu propi destí. També s’ha de dir que molts catiotencs no compartien aquesta iniciativa i que es negaven en rotund a saltar.

Però el dia va arribar. Es va muntar un sistema especial que connectava tots els satèl·lits de Catiotea entre ells i que permetia donar l’ordre de manera sincrònica. S’havia d’ajuntar esforços perquè el salt fos el més perfecte possible. Des d’Espirió s’ho miraven tot amb molta ironia. Les xarxes socials de la galàxia anaven atapeïdes de comentaris sagnants sobre la bogeria dels catiotencs. Alguns, no obstant, creien que potser els seus veïns planetaris ho podien aconseguir i mostraven la seva preocupació.

Ja tan sols quedaven uns pocs segons per a l’hora pactada. El científic que havia proposat el pla va tenir l’honor de fer el compte enrere. Amb veu profunda i abraçat a una emoció indescriptible va cridar pel micròfon: tres… dos… un… zero!