Conte col·lectiu

Vull proposar un petit joc. No sé si sortirà bé o si serà un desastre. En tot cas, aquest és el meu repte. Crec que seria interessant escriure un conte col·lectiu. La mecànica del joc és senzilla. Jo iniciaré el conte i l’aturaré un un punt en concret. Després, mitjançant l’espai de comentaris, el podeu ampliar. L’únic que està prohibit és no continuar la trama on l’ha deixat el comentari anterior. No sé si serà un drama, una comèdia o una mena de relat interruptus. Això sí, em reservo el dret a continuar-ho i/o a acabar-ho. Ho fem? La història, com podeu comprovar, està inspirada en un quadre del meu pintor favorit, Edward Hopper.

 

HOTEL ROOM

 

La llum del matí penetrava amb força en l’habitació d’aquell hotel de Nova York. La Lisa, sempre amb el seu posat seriós, consultava l’horari de trens per saber a quina hora sortia de Grand Central aquell gran cavall de ferro que podria allunyar-la finalment de la ciutat. Somiar és de covards, – es repetia una vegada i una altra mentre els seus ulls es perdien entre destinacions, hores de sortida i arribades -.

La Lisa treballava de cambrera en un vell tuguri de Brooklyn. No era, ni molt menys, el futur que havia imaginat quan ara, fa cinc anys, va trepitjar per primera vegada la ciutat dels gratacels. Venia amb la idea de triomfar a Broadway però, quan va començar a fer audicions, es va adonar que aquell somni el compartien noies amb molt més talent que ella. Cantava bé i ballava millor però, tot i així, era conscient que formava part d’una legió de joves que ho havien deixat tot per una meta gairebé impossible d’aconseguir. Va aprendre en poc temps que el fracàs s’adhereix a la pell i arriba a esmicolar fins i tot el racó més profund del cor. Quan una llàgrima amenaçava amb relliscar pel seu bell rostre algú va trucar a la porta…

7 comments

  1. Quico Beltrà

    El cor li feu un salt. No tenia previst rebre visites i menys podia rebre’n sense, ni tan sols, el barnús posat, acabada de sortir de la dutxa del matí. Un ràpid repàs al pensament per saber quin dia era i si havia quedat amb algú, li va confirmar que no esperava ningú.

    -. Un moment si us plau! – va cridar tot corrent a buscar alguna cosa per vestir-se

    Amb mig minut es va plantar a la porta per obrir-la amb la cadena posada i veure qui la demanava.

    -. Senyoreta Lisa Blend? Li lliuro una citació judicial. S’haurà de presentar dilluns que ve al Jutjat del districte a les 8 en punt.

    La presència d’una dona policia a l’altra banda de la porta, li va donar confiança per treure la cadena i obrir-la del tot.

    -. I em podria dir per quina raó he d’anar al Jutjat? – va preguntar la Lisa

    La policia li donà un sobre tancat i li va aclarir:

    -. Només li porto la notificació. Algun aclariment més el trobarà dins el sobre.

    La Lisa va quedar amb la boca badada i un sobre a la mà, mentre veia com la dona policia es dirigia a l’escala per marxar. Va fitar el sobre, encara amb cara de sorpresa, i va entrar a casa tancant la porta darrera seu. “On coi hi ha l’obrecartes”.

    Una lectura del full que tenia als dits només li va servir per confirmar el dia i l’hora de la cita, i el despatx on s’havia de dirigir. El codi d’identificació que acompanyava la citació no li aclarí res sobre quin tema la faria anar al Jutjat.

    Un mareig d’idees li aparegueren al cap, tot d’una. Què havia viscut darrerament que fos digne de menció i interessant per explicar davant d’un Jutge? Fent de cambrera en veia de tots colors, però cap que es sobresortís prou com per denunciar res.

    De cop, va fixar una imatge al pensament que la va glaçar.

  2. Anna

    Era l’home amb qui havia parlat feia pocs dies enrera. Aquella imatge, apareguda de cop dins el seu cap no feia ara més que bategar i bategar i cada vegada es definia amb més claretat.

    Estaven a punt de tancar. Gairebé ja no quedaba ningú al Drink’s aquella nit de pluja, tret dels de sempre. En Fred, assegut al seu taburet, mig endormiscat ja damunt el taulell per la son i l’absenta.La dona de la neteja, petita, grassona i amb aquell davantal que malgrat el pas del temps es mantenia impol•lut. La Fanny, la seva companya de feina aixugant els gots i el gos del Larry, que aquell dia, no sabia ben bé perquè, no havia aparegut.

    Quan ja estava sospirant per girar el cartell de la porta i tancar per fi, va arribar d’una revolada, aquell home. Venia amb la seva gabardina xopa.

    Es va treure el barret tot saludant i espolsant-se aquelles gotes de pluja que es deslliçaven joganeres per aquell teixit impermeable.

    La Lisa es resignà. -Així és aquesta feina, es va dir. -La feina s’acaba quan ja no hi ha més clients!. Aquell era el lema del Drink’s.

    Aquell home, de cabells arrissats i mirada captivadora, se li dirigí.

  3. Rosa

    – He quedat amb algú que no s’ha presentat. Fa estona que volto i el fred m’està entumint el cos. Et faria res servir-me una copa abans de plegar? –

    La Lisa, els ulls clavats en la seva mirada, va assentir, incapaç de pronunciar una paraula. Aquell home desprenia una autoritat impossible de defugir. D’una presència atractiva i agradable, però alhora inquietant. De mica en mica, havia après que a l’altra banda del taulell només s’hi trobava gent solitària amb ganes de xerrar amb algú o de lligar amb una noia bonica. Només amb un cop d’ull podia encertar de ple en les intencions d’un nou client. Aquest home era una altra cosa. El seu cos parlava de poder, d’èxit, de seguretat… I cap d’aquestes coses coincidien mai en aquell bar. S’apressà a servir-li la beguda, mirant-lo de cua d’ull.

    L’home, deixant un rastre humit darrere seu, s’assegué en el darrer tamboret, el que quedava just davant la caixa. La Lisa pensà que ja era ben estrany que li demanés aquest favor i s’instal·lés com si s’hi hagués de quedar tota la nit. En Fred ja havia marxat, fent tombs d’una taula a l’altra, com cada vespre, i la Dora, la dona de fer feines, estava endreçant els seus estris fent un soroll de mil dimonis. La Fanny va treure el nas per dir-li que marxava.

  4. Anna Maria

    Com s’ho faria ara? No podien estar-se gaire més dins del local. De sobte, la Lisa va tenir pressa per plegar. Quelcom en aquell home despertava la seva inquietud.
    – Només puc servir-li una copa ràpida. Hem de tancar.
    L’home va fer un gest amb el cap.
    – Si us plau, alguna cosa que m’escalfi. Estic glaçat.
    La Lisa va omplir un got de bourbon i el va deixar damunt la barra sense dir res. Darrere dels vidres, la pluja continuava caient impertèrrita mentre la nit estenia un mantell de boira cada cop més espessa. La Lisa es va embotir dins del jersei mentre veia l’home que, amb mans tremoloses, s’empassava d’un sol glop tota la beguda. El va contemplar neguitejada.
    – Ho sento, però he de tancar.
    L’home va fitar-la amb mirada febril, però la Lisa hauria jurat que en realitat no la veia. No podia explicar aquella sensació, però se sentia terriblement nerviosa. Com si el fred de l’exterior s’hagués escolat dins del local, es va estremir. Amb un gest mecànic, va tornar a abrigar-se amb el jersei. L’home aixecà els ulls. Un ulls intensos i insòlits, gairebé glaucs.
    – Senyoreta, he quedat amb una persona. No em puc esperar al carrer.
    – Potser aquesta persona ja no vindrà. És massa tard.
    L’home va tornar a mirar-la, com despertant d’un somni.
    -I tant que vindrà –va mormolar com si parlés amb ell mateix- no em pot deixar així.
    Un cop de vent va retrunyir contra la porta. La Lisa se sobresaltà.

  5. Rosa

    Darrere la porta oberta de bat a bat, només es veia una cortina d’aigua que no deixava de caure amb força. Tret de l’estrèpit del ruixat, cap més soroll. L’home i la Lisa es van mirar. Era un moment poc apropiat per fer-lo fora, pensà la Lisa. Però la seva inquietud començava a ser un llast massa pesant. Convenia buscar alguna estratègia per foragitar-lo. Aquell primer moment de fascinació havia deixat pas a un neguit inexplicable i estava convençuda que com més tardés a treure-se’l de sobre, més complicat ho tindria tot.

    Els lladrucs de’n Tom, el gos de’n Larry, va posar-la de peus a terra. En Tom se li acostà, delerós d’una manyaga que el fes deixar de patir aquell tremolor. Tenia més por que la Lisa mateixa!

    – Ai, Tom! Què se n’ha fet del teu amo? Deu jeure en alguna cantonada xop com un cubell de roba! I ara què n’he de fer de tu? –

    L’home se’l mirava amb cara malagradosa. Ja n’estava tip d’aquell coi de bar de mala mort i ara només li faltava aquell gossot gemegós. Va fitar el lloc resseguint cada taula, cada cantonada, entre la foscor i va dir:

    – Noia, m’has d’ajudar!

  6. Xavier Gómez Revuelta

    Aquelles paraules van picar la consciència de la Lisa com un martell.

    – ho sento, he de tancar el local. És massa tard! – va sentenciar sense pensar-ho.

    L’home, ara ja amb un to més inquietant, va dir-li a la cambrera:

    – si us plau, tanqui la porta. No tingui por…

    La Lisa estava acostumada a tractar amb clients afectats per l’alcohol i per certes circumstàncies personals, que conjuntament, els feia agressius, impertinents, i fins i tot perillosos. Però allò era diferent. L’home misteriós no li despertava por, ni desconfiança, més aviat al contrari… i això la deixava indefensa.

  7. Sara

    Finalment va decidir fer allò que l’home li deia. Va tancar la porta amb clau i pany.

    – Vol explicar-me que passa? – Va demanar-li.

    – No ve, no ve… encara no m’ho puc creure. Com hem, arribat a aquesta situació?

    – Qui no ve?

    Es va escoltar un colp fort a fora. La confiança que irradiava aquell home va fer que s’apropara a ell i l’abraçara. La Lisa va començar a tremolar en els seus braços i mentre es giraven els dos a poc a poc, a través de la putja van veure un cotxe esmicolat sobre una farola. D’aquell cotxe va sortir un home, amb una gavardina també. L’aigua semblava no molestar-lo massa, va obrir una porta del cotxe amb una extrema fredetat i va treure alguna cosa de dintre. Una cosa molt gran, molt humana, però la plutja no els deixava veure massa bé que era allò.

    – Tot ha sorgit mal! Merda! On està Will?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s