Sadisme i televisió

Una vegada, en una conferència, un membre del públic em va preguntar si s’havia fet algun estudi que demostrés la diferència entre la televisió que es realitza al nord d’Europa i la que es fa al sud, atès el seu diferent índex de consum cultural. Si he de ser sincer, desconec l’existència de qualsevol estudi en aquest sentit. Però la pregunta em va semblar interessant per la identificació que feia entre televisió porqueria i nivell cultural. Si surt el sociòleg que portem a dins segur que ens diu que, a més cultura, més nivell crític i, en conseqüència, menys probabilitat de ser espectador de segons quins programes. Això pot funcionar en el marc de la teoria. Tanmateix, la pràctica demostra que, tot i que en els països del nord d’Europa o en un altre mercat televisiu tant potent com és el japonès, la influència berlusconiana és minsa o directament inexistent, es practica un tipus de televisió d’una crueltat més refinada o d’una ètica molt més qüestionable que Belén Esteban cridant per tot arreu.

Un bon exemple és Gran Hermano. Caldria recordar que el format va ser inventat per l’holandès John de Mol, creador de la factoria Endemol, molt lligada a la televisió més sensacionalista.

Hi ha un exemple del que m’he abstingut de posar en aquest post per la seva duresa però que, si teniu un estomac fort podeu buscar al YouTube. Es tracta del show ANATOMY FOR BEGINNERS que emet el canal privat britànic Channel 4. En ell es fan disseccions de cadàvers humans davant del públic, format moltes vegades per estudiants de medicina. Sálvame, La Noria i tots aquests programes que tant critiquem, jo el primer, són de parvulari davant d’aquesta bestiesa.

Però on s’escenifica la televisió més sàdica i cruel, on més s’humilia a la gent, és a Japó. Els concursos que posen en pantalla són una delícia per a tots els traumatòlegs del món i, sobretot, pel sadisme latent que la part menys racional del nostre cervell agraeix fins i tot provocant el riure. La pregunta és: ens agradaria veure a un ésser estimat sotmès a aquestes proves? Ja sé que si són allà és per què volen. Però, torno a formular la pregunta: ens agradaria veure a un ésser estimat sotmès a aquestes proves? Si la resposta fos sí, per què mai veiem als familiars dels productors d’aquests programes, o als mateixos productors, participant en proves d’aquest estil? I si la resposta fos no, reflexionem (jo el primer) sobre la pregunta que he formulat quan riem veient les seves cares de dolor o de por. No vull donar lliçons morals a ningú. Simplement dic: reflexionem tots plegats perquè una altra televisió és possible.

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s