Franco en el sostre del lavabo

ELLA: És Franco.

ELL: I ara! Què dius?

ELLA: Que sí… que és Franco! Fixa’t en el bigoti.

ELL: El bigoti? Si fos pel bigoti també podria ser l’Aznar. Bé… si fa o no fa…

ELLA: Et dic que aquesta taca d’humitat és Franco. Vaig a trucar al Jorge Javier!

ELL: Vas a trucar a la tele? El que hem de fer es agafar-li els collons al veí de dalt i estrènyer-los fins que arregli les goteres. Ja li vaig dir que teníem humitat al sostre del lavabo però el molt…

ELLA: Que sí, home, que sí. El jubilat supermascle! Oblida’t de fer-te el xulo i mira el sostre! Això és com les cares de Bélmez! Hem de sortir per la tele! És un fenomen paranormal!

ELL: Paranormal? Si no saps què collons és això! I vols trucar al Jorge Javier? Ració doble? El que has de fer és calmar-te. D’acord, sembla una cara amb bigoti. Però és una taca… i punt. Vaig a comprar pintura i després parlo amb el veí.

ELLA: Com se t’acudeixi pintar el sostre… et juro que… et juro que et quedes sense sexe durant un any!

ELL: A quedar-te adormida en el sofà veient a l’imbècil del Jorge Javier li dius sexe?

I allà va acabar la discussió. Ell va pujar a parlar amb el veí. No li va agafar dels testicles. Ni tan sols li va cridar. De fet, el primer que va fer, va ser demanar-li disculpes per espatllar-li la migdiada. Ella va buscar el telèfon d’aquell programa que tant li agradava. I, després d’escoltar diverses músiques de contestadors automàtics, va aconseguir parlar amb el mateix Jorge Javier. Potser va ser per la seva simpatia, o per la seva desimboltura, o per les mancances de lèxic que demostrava, però el famós presentador li va prometre que la propera setmana visitaria el seu lavabo.

Ell es va enfurismar a l’assabentar-se però, el sexe era el sexe, i no va tenir més remei que mentalitzar-se per a la visita de l´ídol de la seva dona.

Tanmateix, la setmana es va fer molt llarga pels dos. Ell, republicà, comunista de tota la vida, antifranquista fins al moll de l’os, havia de suportar la humiliació de fer pipí amb Franco mirant-li des del sostre. Una vegada, fins i tot, va pensar en fer punteria, però la seva pròstata no li permetia grans proeses. Ella es va passar aquells set dies netejant el pis. Volia que tot estigués a punt pel gran dia. Totes les seves amigues ja sabien que vindria la tele. Allò va tenir un efecte col·lateral: les perruqueries del barri van fer l’agost en ple hivern.

I va arribar el gran moment televisiu. Ell es va estimar més anar-se al bar i ancorar el seu enuig en la barra, mentre una cervesa li mirava amb empatia. Va escoltar una veu darrera seu dient-li: ei, és el teu lavabo! Allà hi vaig cagar una vegada! Va ser el moment que ell va escollir per apurar la seva canya i sortir a donar un volt pel barri.

Al tornar a casa va poder veure com la Unitat Mòbil de la televisió s’allunyava del carrer. Un munt de veïnes amb els seus millors vestits i pentinades totes igual es van dispersar per tornar als seus nius. De nou, la calma es va apoderar del barri. Ell va obrir la porta de casa mentre la nit bressolava en els seus braços els somnis de glòria de la seva dona.

Al matí següent, quan ella va obrir la porta del lavabo, una forta pudor de pintura va agredir el seu nas. Ell es trobava al menjador cruspint-se un ou ferrat i omplint la seva gola amb un gotet de vi. Va aixecar el cap quan va sentir un crit de la seva dona. És el Che Guevara!, – va dir amb els ulls com plats -. Ell va somriure i va deixar que el vi acaronés la seva dignitat.