Lady Gaga: hortera 2.0

 

 

Una vegada, al Maremagnum de Barcelona, vaig sentir a un nen petit que li deia al seu pare: fa un bon dia per a un gelat. Deixant de banda que aquest nen serà diplomàtic quan sigui gran, em va encantar la seva manera de dir que volia un gelat, sense plorar i amb la impossibilitat de negar la seva afirmació. Efectivament, feia un bon dia per a un gelat. Dic això perquè he llegit unes declaracions de la diva 2.0, Lady Gaga; és a dir, Steffani Germanotta. A la revista Vanity Fair ha dit “no sé què és sentir-se feliç al costat d’un home”. Potser m’equivoco però aquestes declaracions s’haurien de matisar. Perquè si afirmés rotundament: “no sé què és sentir-se feliç al costat d’una planta de tractament d’escombraries”, és molt probable que el seu missatge fos més clar. Què pretén? Fer de ploramiques? Insinuar que és lesbiana? Deixar caure que seria més feliç al costat d’un ornitorinc?

 

Però hi ha una altra declaració a la mateixa entrevista que m’ha encisat: “Al principi hi ha atracció, tot són unicorns i arcs iris. I després m’odien”. Vol dir, en realitat, que els unicorns després es transformen en banyes de cérvol mascle, enormes i disposades a atacar? Visca el subconscient!

 

Però la meva frase favorita de l’entrevista és quan afirma que “als seus amants els intimida més la seva ment que el seu moneder”. La seva ment intimida? A veure, Steffani Germanotta, la ment pot intimidar de moltes maneres. És com aquell acudit tan vell i tronat: estudias o trabajas? Cualo? En qué trabajas? Oi, que m’entens? A molts homes el que més ens erotitza d’una dona és precisament la seva intel·ligència. El cervell és l’òrgan més eròtic de tot el cos. No ho és la merda de roba que portes, ni la provocació més banal, ni l’estupidesa d’aquesta societat que possibilita que imbècils com jo comentin les begenades que surten de la teva boca 2.0. Has provat de canviar d’homes? Tot i que no ho pensis, en els més de 3500 milions d’homes que hi ha al món, algú trobaràs a qui no intimidi la teva prodigiosa ment.

 

Per cert, el millor del teu reportatge és que les fotos les ha fet Annie Leibovitz. Ja que la has tingut tan a prop, podries haver-li robat una espurna de la seva immensa genialitat i de la seva manera de veure a les persones. Annie sí que és tota una dona i, com tu, tampoc ha sabut ser feliç al costat d’un home. Va ser molt feliç al costat de Susan Sontag a qui no l’intimidava la seva ment.

 

PD: mai et perdonaré que hagis fet una cançó que es diu Alejandro. 


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s