Idees i compassió

Arriben les dates dels desitjos, els bons propòsits i de la combinació dels dos conceptes. Els dies es disfressen de personatges de Disney i tot sembla agafat de la mà de la bonhomia. És el Nadal. I en aquesta època de l’any, coincident amb el final de cicle que imposa el calendari, sonen dues paraules que sempre m’agrada posar en quarantena: compassió i idees. M’explico.

El diccionari ens diu que la compassió és la “pena que hom sent davant la desgràcia, les xacres, els defectes, etc., d’un altre”. Bé, d’acord. Però, de què serveix sentir pena per la desgràcia dels altres, si aquest sentiment no mou a l’acció? La compassió ens garanteix el carnet de bona persona? Jo crec que no. La compassió és la perfecta rentadora de consciències que, amb el detergent de la corresponent verbalització, sembla projectar una imatge solidària de nosaltres mateixos. I més, en aquestes dates. La compassió és dir: “oh, pobret” per situar-se conscient o inconscientment en una mena de podi moral des d’on es contempla la vida aliena. El pitjor d’aquestes ànimes tan compassives és la seva tendència a fer-te sentir malament per no verbalitzar la mateixa pena. A mi m’agrada molt més la paraula empatia perquè qui és capaç d’empatitzar fermament amb els problemes dels altres, qui vol posar-se en la pell d’aquells que demanden la seva ajuda i qui, sobretot, passa a l’acció sense publicitar-se, té el cel guanyat. La resta sol fer pudor de demagògia institucionalitzada.

L’altre paraula en aquestes dates és idea (o propòsit si t’agrada més). Suposo que has escoltat moltes vegades l’expressió “tinc una idea”. Molt bé… i què. Tots tenim moltes idees. Estem dissenyats per això. Se suposa que som intel·ligents i que gaudim del do de tenir idees. Les idees valen a cèntim el quilo. Perquè si una idea, un propòsit, no es porta a la pràctica, no val res. Es necessiten persones que moguin el cul, que adoptin un paper actiu en les relacions causa-efecte de les seves vides.

No tens la sensació que sempre esperem que sigui la vida la que provoqui els canvis que hauríem de provocar nosaltres mateixos? Hem de construir un enorme museu de fracassos perquè, segurament, també tindrem el nostre petit museu d’èxits. I no té cap importància que el nostre museu de fracassos sigui el Louvre i el d’èxits, una petita exposició temporal. Fer coses. Escriure. Construir. Reinventar-se. Sortir del cau intel·lectual. Menjar-se el món…

Sé que sóc molt radical, però no hi ha algú pitjor que una persona compassiva que publiciti les moltes idees que té i que, després, mai passi a l’acció. Coneixeu algú així? Jo, sí.

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s