Ada

L’Ada va escoltar un soroll al saló. El silenci tallava la foscor però aquell breu so que va travessar les portes tancades, aterrant esmorteït a la seva habitació, li va congelar la sang. El pòster de les princeses era al seu lloc, igual que el pacífic exèrcit de ninos i joguines. Tots aquells colors cridaners de la seva cambra de nena de cinc anys ara dormien abraçats a la nit. Tanmateix, quan l’Ada va treure el nasset del seu refugi sota la funda nòrdica, li va arribar a través de la foscor la visió d’uns ulls immensos . Se li va accelerar novament el cor i va tornar a submergir el seu cap sota el coixí. De sobte, va recordar que era el seu Piolín gegant i, en un impuls de coratge infantil, va destapar-se desafiant les seves pors. Ja tenia un peu que gairebé tocava el terra quan, procedent del saló, el soroll d’unes petjades li va colpejar les oïdes. D’un salt, tan precís com impetuós, va tapar el seu petit cos com va poder, sense importar-li gens ni mica, que els dos ninos amb els què dormia es quedessin fora de la funda nòrdica.

Deu segons després un cert desassossec es va instal·lar al seu pit. I si per la seva culpa el monstre que s’apropava a la seva habitació se’ls emportava? No s’ho perdonaria mai. A les palpentes va intentar buscar-los sense treure el cap de sota del coixí. Les seves manetes van desplaçar-se a esquerra i dreta sense cap èxit. L’últim que volia era encendre el llum. Això alertaria a qui estigués en el saló i podria ser el final tràgic d’aquell conte de por que ara experimentava en primera persona. Però es tenia en enorme estima als seus ninos preferits: dos ossets vestits amb la samarreta del Barça: el Messi i el Puyol. Llavors es va armar de valor i va destapar-se decidida a trobar els ossets. Un petit raig de llum que arribava per sota de la porta va ser suficient per acabar amb la recerca d’aquells que acaronaven cada dia els seus somnis. L’Ada es va donar per satisfeta i, agafant-se al valor emocional d’aquells ninos, va tornar a la protecció infinita de la seva bombolla confortable, una funda nòrdica decorada amb el rostre somrient de la Minnie.

De sobte, van acabar-se els sorolls del saló. També va desaparèixer l’espurna de llum que es colava pel petit espai que quedava entre el terra i la porta de la seva cambra.

 

Sense que l’Ada s’adonés, la llum del sol s’esforçava per violentar la persiana. Una ambulància que va passar per davant de casa la va despertar del darrer dels somnis d’aquella nit. I en la frontera transparent que separa la son de la vigília un pensament va acaronar-li la ment provocant-li un somriure de felicitat. Va saltar del llit i va córrer cap el saló amb el cor bategant-li amb força sota el seu pijama. Va obrir la porta sense cap mena de por, per si encara continuava allà el monstre de la nit anterior, i els seus ulls es van obrir de bat a bat. Sota l’arbre de Nadal, un munt d’obsequis embolicats amb papers de colors li van confirmar que aquell dia seria molt especial per a ella.

 

 

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s