El nen sense rostre

Fa molt temps, quan tu encara no estaves en aquest món, hi havia un poble de muntanya on vivia una parella de grangers. La vida transcorria per a ells entre els animals i el tranquil pas del temps. Els grangers s’estimaven molt. Es podia dir que els era impossible viure l’un sense l’altre. La dona estava embarassada i esperaven amb il·lusió el naixement del seu primer fill. Tots els veïns es mostraven realment contents perquè seria el primer nen que vindria al món en els darrers deu anys. La majoria de famílies s’havien traslladat a la ciutat i el poble s’havia quedat de mica en mica sense habitants. Allò va provocar que es deixessin d’escoltar els crits alegres dels nens jugant pels carrers del poble. Tot semblava ensopit i sense cap espurna de joia.

 

Finalment va arribar el dia esperat i la dona grangera va donar a llum el nadó. Tanmateix, els va estranyar molt no escoltar cap plor. A tots els que eren presents se’ls va congelar la sang quan el van veure. Aquell nen va néixer literalment sense rostre. A la seva cara no hi havia ni ulls, ni nas, ni tan sols una boca per on poder plorar. Ningú sabia què dir. Se’l miraven sense ser capaços d’expressar què sentien davant d’aquella personeta sense la més mínima possibilitat de transmetre emocions. Tot i així, ràpidament es van adonar d’un fet ben curiós. La seva pell era tan fina i brillant que, quan t’apropaves a ell, podies veure perfectament reflectit el teu rostre. I, com si fos un mirall, el nen sense rostre es va convertir sense voler-ho en un reflex de les emocions de tots els habitants del poble. D’aquesta manera, es van adonar que les seves mirades sempre expressaven una mena de tristesa endèmica. I, de mica en mica, tothom va esforçar-se per adoptar una expressió més alegre. Va ser llavors quan al poble van tornar els somriures. La gent sabia que el reflex de la seva cara en el nen sense rostre garantia la sinceritat de la imatge que projectaven.

 

El nen va anar creixent fins que es va convertir en un adolescent. I ho va fer amb la impossibilitat de fer saber a aquells qui l’envoltaven tot el que sentia. Ningú es va preocupar d’endevinar si aquell jove estava trist o alegre. Fins que un dia, mentre prenia el sol en un parc, sumit en el seu hieratisme tan habitual, una nena es va apropar decidida. Se’l va quedar mirant una estona fins que va descobrir el que li molestava d’aquell adolescent tan estrany. Aleshores, va agafar la seva petita capsa de colors, es va pujar al banc i li va pintar una cara. Dos enormes ulls, un nas i una boca que va traçar amb un perfecte somriure, van ser l’obra mestra d’aquella nena inquieta. Des d’aleshores, cap persona el va fer servir per corregir la seva tristesa. Tot i així, es van adonar que durant aquell temps s’havien despreocupat de les emocions del nen que va néixer sense rostre. Des de llavors, va ser conegut com el jove del somriure etern. I conte contat… conte acabat. 


One comment

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s