Pensament únic

L’altre dia vaig llegir un magnífic text escrit per l’actriu Rosa Fernández Cruz en el qual es queixava dels comentaris publicats arran d’una notícia del diari Público en el què es denunciava el fet que els ajuntaments no pagaven els muntatges teatrals a causa dels seus problemes econòmics. Reprodueixo a continuació alguns d’aquests comentaris a fi de que us feu una idea:

Sí, claro… ahora que no cobran, ahora se quejan. Pero antes, a los parados que les dieran por ahí mientras ellos jugaban a ser Peter Pan o Bernarda Alba. Que morro…

¿Que se indigna contra el recorte de subvenciones? No lo entiendo, si hay una buena obra de teatro o una buena película, el problema es encontrar entradas. ¿O lo que quieren decir realmente es que tenemos que pagar sus truños entre todos, con nuestros impuestos? Pues pienso que el país tiene otras prioridades que no sean subvencionar con fondos públicos obras de teatro que después no ve nadie. Que hagan buenas cosas y ya verán cómo se llenan los teatros. Y si no saben hacerlas que se dediquen a otra actividad.

¿Y porque narices hay que pagar a estos, con el dinero de TODOS, para que hagan un trabajo que en el mercado libre pocos pagarían por ver?

Que no hombre, que no. Que vivan de su trabajo como hacemos todos. Que me niego en redondo a pagar la entrada a una función QUE NI VEO NI VOY A A IR A VER. Que no me da la gana de que los “actores” me metan la mano en el bolsillo, me saquen la cartera y me quiten MI DINERO. No a la subvenciones.

Estos titiriteros han vivido gracias a los ayuntamientos, a las comunidades autonomas y a las subvenciones. Y ahora se quejan. El quiera teatro que se lo pague de su bolsillo. Y lo mismo digo para el que quiera futbol, o toros, o cine, etc. Vasta ya de chupozteros de todo tipo.

Doncs, sí. Aquest darrer que critica als “titiriteros” no té ni la més mínima possibilitat d’escriure vint paraules sense diverses faltes d’ortografia. No hi ha millor exemple per exposar el que vull dir: “basta ya de imbéciles de todo tipo”. Ja n’hi ha prou d’aquesta secta que vol privatitzar-ho tot. Ja n’hi ha prou d’aquest exèrcit d’incultes que experimenten tot tipus de reaccions psicosomàtiques davant la paraula cultura. Ja n’hi ha prou de mediocres amb altaveu que expressen la més profunda insensibilitat amb el treball, el talent i l’esforç de totes les persones que possibiliten que les indústries culturals funcionin. Ja n’hi ha prou de fatxes, d’intolerants, de reaccionaris, d’idiotes que volen imposar les seves mancances per sobre d’aquelles persones que valoren la creació artística perquè tenen la suficient intel·ligència i formació per apreciar-la. Ja n’hi ha prou de menysprear l’excel·lència, les visions creatives dels altres, els somnis de tots aquells que fan progressar la nostra societat. Perquè, no. La resta no ens considerem especials. No formem part de cap elit. No som pedants. No menyspreem la manca de coneixements d’algunes persones. No ens situem darrera una línia que separa el món en cultes i incultes. No és aquest el nostre discurs. El nostre missatge és que necessitem l’art, la creativitat, el teatre, el cinema, la música, la literatura i, en definitiva, la cultura. La necessitem perquè la valorem i la valorem perquè l’estimem… I l’estimem perquè la respectem i l’hem fet nostra. I l’hem fet nostra perquè ens ha ajudat a entendre el món, fins i tot a tu, imbècil amb pretensions que et creus amb el poder de dir “vasta ya de chupozteros”. Els que estimem la cultura ho fem perquè és una manera sensacional de passejar-nos per l’ànima de persones amb talent. Sabem que les empreses privades no garanteixen la democratització de la cultura i que, en conseqüència, les subvencions (ben gestionades, repartides i controlades) són necessàries, imprescindibles, vitals. I ja sé que a tu, assassí de les regles més bàsiques de la gramàtica, l’únic que t’importa és que no t’apugin el preu de les teves birres, aquelles amb les quals anestèsies l’única possibilitat d’apreciar la bellesa. I, encara et diré més, s’han de subvencionar la sanitat i l’educació. Perquè és l’única manera de que tothom pugui gaudir-les. I per acabar, m’agradaria dir-te una cosa. L’èxit en el món de la cultura, i concretament en el món del teatre, no s’ha de mesurar pel número d’entrades venudes. Hi ha un teatre minoritari, amb un públic minoritari, que té el mateix dret a existir que qualsevol muntatge comercial. I també hi ha un cinema minoritari, una música minoritària o una literatura minoritària. I això és així per una raó: perquè afortunadament la cultura encara no està plenament governada pels neoliberals que nafren el món.

Parlem clar? La meitat dels espanyols no llegeix mai cap llibre. Repeteixo: mai. La meitat dels espanyols no va mai al cinema. Repeteixo: mai. Tan sols un de cada deu espanyols assisteix amb una certa freqüència al teatre. Un de cada deu. Aquest és el país en el què vivim. Un país que ha fet del menyspreu i de la demagògia l’esport nacional i que veu com el seu consum cultural resulta patètic.

Sóc un ignorant. No sóc cap intel·lectual. Sé que les meves mancances culturals són evidents. No vull donar lliçons a ningú. Però sí que tinc una virtut (i amb això, afortunadament, sóc un membre més de tot un col·lectiu): la meva virtut és que aprecio la bellesa, la creativitat, el talent dels altres. I crec que ja n’hi ha prou de que els dictadors de la mediocritat ens vulguin imposar el seu pensament únic, la seva visió monolítica de l’existència. 

Article Rosa Fernández Cruz

One comment

  1. jordi

    Penso el mateix, està bé l’article i encara que la imbecilitat és desacredita sola, tota creació és una vaca on mama la societat sencera, el problema és fer entendre al que mama que no és capaç de crear (ni ho intenta) perquè no confia en ell mateix i l’estat catatònic en que es queda quan reconeix que ell mama i xupa del servei altruista que molts científics i artistes fan a la societat perquè un medicament com la viagra li ha curat les penes, és queda mut, neutralitzat per la seva pròpia estupidesa.

    Exemple : el doctor Barraquer es va fer famós (entre altres moltes coses) per crear un instrument per extraure les cataractes de forma simple, una mena de bisturí mini-ventosa que eliminava la cataracta gairebé en un clic. Aquell senyor a part d’ésser un gran treballador, tenia la immensa humilitat d’usar la seva creativitat per a dissenyar un utensili de forma creativa i salvar milers de pacients de cataractes. I en va salvar molts
    i molts gràcies, no al seu enginy i resolució mèdica sino a la genialitat creativa en dissenyar un petit artefacte útil, mecànic, barat i revolucionari. L’imbècil en qüestió potser un dia tindrà cataractes i “XUPARÀ” de l’invent de’n Barraquer fent-ne ús, de la mateixa manera que pots doblegar-te d’emoció davant les varacions goldberg de Bach ò un concert de Keith jarret, i se’t cura la mala jèia de sobte. Qui no entèn que l’art és curatiu i tal com deia goethe “la vida sense art seria un error”, li falta récorrer molt cami, per tant cal mirar als imbècils amb tendresa perquè encara no poden… n’hi ha molts que no hi arriben mai.

    Ara bé, l’abús dels diners públics per pagar-se les exentricitats pròpies hauria d’estar molt més limitat i gestionat de formes més restringides. Tots sabem allò de músic pagat fa mala música. Ai déu meu, que no donaran mai una subvenció… ! tampoc l’he demanada… En fi, dues peladilles i bon vent. Salut !

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s