El moc d’en Justin Fever

Jo no volia fer aquella entrevista. De fet, no volia fer les darreres vint entrevistes. Vivia feliç com a periodista polític, movent-me com peix a l’aigua pels passadissos del parlament, fins que vaig creuar-me en el camí d’aquell conseller. Dir que em vaig equivocar no és exactament cert. Ell no hauria d’haver adjudicat aquelles obres a una empresa del seu germà sense un concurs públic. Per aquest motiu, no em sento malament per haver denunciat el cas. Però sí que vaig ser una mica ingenu al no haver signat la informació amb un pseudònim.

El meu cap va rebre trucades, correus electrònics i, fins i tot, alguna visita al seu despatx. I, com sempre en aquests casos, un dia em va dir que potser m’aniria bé canviar de secció en el diari. Li vaig respondre que tot menys les necrològiques; excepte si qui es mor és el conseller. Ell no va riure l’acudit. L’únic que en aquell moment em va obsequiar fou un somriure irònic i un destí en les pàgines de societat. Des d’aleshores intento desenvolupar el que em queda del meu talent com a periodista entrevistant a celebritats eixelebrades, a mig camí entre la fama i una clínica de desintoxicació.

És cert, no volia fer aquella entrevista en concret. Justin Fever?,- vaig cridar quan m’ho van dir -. Detestava a aquell adolescent ianqui que omplia les carpetes de les adolescents amb el seu pit de pollastre. Era un d’aquells casos de nois sense infància que són exprimits pels seu pares sense cap mena d’escrúpols. El nen era guapo i ben plantat. No cantava malament, també s’ha de dir. El que detestava era la seva actitud vital, aquella manera de perdonar la vida a tot el que l’envoltava. Si odiava aquella mateixa actitud en persones amb una trajectòria artística envejable, què no dir d’un noiet de disset anys.

Quan vaig arribar a l’hotel i no vaig poder aparcar la moto a prop, per culpa d’aquell exèrcit de fans histèriques, un cert instint de protecció em va portar a trucar a la redacció i dir que havia tingut un accident i que enviessin a un altre. Tanmateix, quan van agafar el telèfon a la centraleta vaig penjar immediatament. Si volia tornar a ser un periodista polític, seriós i amb prestigi m’havia d’empassar moments com aquells. Així que vaig deixar el casc de la moto lligat a la meva Yamaha, vaig creuar el carrer i, després de ser absorbit i expulsat per aquella munió d’adolescents desbocades per les hormones, vaig aconseguir arribar a la recepció. Allà em van dir que la cap de premsa m’estava esperant en el Saló Picasso i que en cinc minuts baixaria el Justin per fer l’entrevista.

Després de sortir de l’ascensor una mena de Barbie supercool amb accent de Nova York m’estava esperant. Al donar-li un parell de petons vaig percebre la seva por perquè jo li espatllés el seu maquillatge. Aquella mostra de rebuig americà no em va provocar cap reacció. Estava acostumat a aquelles caps de premsa pijes capaces de matar per la seva injecció de botox.

Tenia preparades diverses preguntes pels meus vint minuts de contacte amb aquella estrella del màrqueting musical. Però, al treure el meu bloc i veure la merda de temes que anava a tractar, la meva depressió va atacar-me sense pietat. Què volia dir allò de: parla’m del teu darrer disc. T’esperaves aquest èxit? Quin és el teu color favorit? Què t’agradaria dir a les teves fans catalanes? Vaig estar a punt de trencar aquell maleit bloc. És pot saber què collons de preguntes eren aquelles? Per això havia estudiat periodisme?

Tot just quan encara buscava excuses per fugir d’aquell saló, es va obrir la porta i van entrar la cap de premsa i el Justin Fever. No em va impressionar. Estava acostumat a parlar amb persones mediàtiques i, si alguna vegada em sentia cohibit, tenia un truc meravellós: me’ls imaginava en pilotes. Nus. Sense cap roba, ni accessori. Amb la manca absoluta de tot això que als experts els permet crear una imatge pública de mainstream. I, tot i que amb algunes estrelles femenines, aquest exercici d’imaginació era una tasca agraïda, he de dir que amb aquell jovenet no ho vaig poder fer. Potser perquè, en el fons, molt en el fons, vaig sentir pena per aquell futur addicte. Sabia que, tard o d’hora, quan ja no semblés tan jove, ni tan guapo, ni la seva música estigués de moda, l’abandonarien en l’anonimat. I, els primers, els seus pares, que s’haurien encarregat de posar un milions de clàusules en milions de contractes per administrar i dilapidar els seus beneficis.

Ens vam saludar amb una encaixada de mans. Ell es va seure disciplinadament però, tot i que érem dins d’una habitació i la llum era més aviat tènue, no es va treure les seves horribles ulleres de sol. Coses de les estrelles del pop.

La conversa va anar pels canons habituals; és a dir, la buidor més avorrida. Però què es podia esperar d’un noi de disset anys que, a més a més, no ha tingut infància? No era cap escriptor, ni cap filòsof, ni cap líder d’opinió. Era un paio catapultat a la fama des del no res, amb quatre o cinc tòpics com a coartada intel·lectual.

Però quan tot semblava que es convertiria en una entrevista més, va succeir un fet curiós. Pel que vaig poder entendre del seu anglès suburbial el noi estava refredat. Ho vaig poder comprovar quan un potent esternut va interrompre la seva dissertació sobre lo maques que són les seves fans catalanes. L’esternut, però, va estar acompanyat d’una cosa que, no sé per quina raó no esperem d’una celebritat mundial: mocs. Aquest fet va coincidir amb una trucada que va rebre la seva cap de premsa i que, pel que semblava era molt important. La Barbie va sortir del saló i ens va deixar sols. Jo li vaig deixar un mocador de paper, que va agrair, perquè en aquells pantalons texans hiperajustats era impossible guardar res que no sigués un preservatiu antigroopies desitjoses d’embarassos de petits Justins. I va ser en aquell moment quan vaig haver d’aguantar-me el riure. El Justin no tenia gaire destresa i es va deixar un enorme moc penjant a la seva galta esquerra. Suposo que si ets fan d’ell ara m’estaràs odiant però, si he de ser sincer, no li vaig dir res. Ben al contrari. Vaig aprofitar que la seva cap de premsa era fora per fer-li les quatre fotos que acompanyarien l’entrevista. Això sí, abans d’anar-me, li vaig netejar la galta amb un mocador. Ell es va posar vermell i em va agrair el gest. Thanks, Justin. Good luck.

 

Al dia següent tenia festa. El primer que faig quan no treballo és encendre l’ordinador i mirar el Twitter. Un calfred em va recórrer el cos quan em vaig adonar que jo era trending topic. Mai m’havien insultat tant. Centenars d’adolescents histèriques em deien el nom del porc mentre combinaven els seus insults amb etiquetes com #Justin has a fever.

Sé que ara ningú em creurà, però el meu cap em va assegurar que farien servir el Photoshop per treure aquell moc. Evidentment, em va mentir. Era portada. I ja sabem com funcionen aquestes coses. En un matí, la foto es va publicar en la majoria de diaris digitals del món i les xarxes socials bullien. El meu diari va augmentar un deu per cent les vendes. I, per primera vegada en molt temps, el meu cap em va donar un petit cop a l’esquena.

Una setmana després, he hagut de tancar-me a casa, canviar el telèfon i esborrar els meus comptes professionals a Twitter i a Facebook. I sóc el paio més feliç del món. Quan això passi, ja no treballaré a la secció de societat. Aquesta vegada el reportatge estava signat amb pseudònim. És el que té l’anonimat. Tot i així, per si de cas, no aniré a cap concert del Justin Fever.

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s