Una, grande y libre

Ho havia decidit feia setmanes. L’únic que necessitava era una mica de temps per fer-se a la idea. Especialment al fet que seria quelcom dolorós i perillós. Però ell era un paio fort o, al menys, volia semblar-ho. Cada quinze dies s’anava amb els seus amics dels Ultra Sur a veure jugar el seu equip. No cal dir que la seva alineació de somni hagués estat formada per jugadors com Juanito, Santillana, Hierro, Di Stefano… Allò sí que eren madridistes i no els aprenents de model amb gomina que tacaven el nom del club amb cinc a ceros ,- deia amb alguna cosa semblant a l’orgull -. També la seva alineació política la tenia molt clara: José Antonio, Queipo de Llano, Tejero i, sobretot, Franco. Del dictador acumulava al seu armari tot un arsenal de material gràfic format per pòsters, fotografies i retalls de diaris antics com El Alcázar.

Quan jugava el Real Madrid a casa li agradava buscar als aficionats dels equips rivals pels bars del voltant del Bernabéu. Passatemps que apreciava encara més si aquells equips eren el Bilbao, la Real Sociedad o el Barça. Llavors sovintejaven les empentes, els insults i, en els grans dies, algun cop de puny.

Els caps de setmana es disfressava de hooligan però de dilluns a divendres passava l’estona en un col·legi privat on feia amistat amb els fills de les famílies més de dretes de la capital. La roba de marca i les drogues de disseny que prenia en els millors bars de copes del barri de Salamanca formaven part del seu paisatge mental.

Doncs, sí. Ho tenia decidit. Cada matí passava per davant d’un local de tatuatges i sempre es deia que a l’endemà entraria. Aquell dia trigava arribar però què millor que un 18 de juliol per celebrar la data.

No li va agradar el que va veure tot just traspassar la porta. Les parets estaven plenes de fotografies de tatuatges i piercings que li donaven una atmosfera estranyament radical. Ell odiava amb força a tots els guarros, com ell deia. Dins d’aquest apel·latiu estaven els punkis, els perroflautas antisistema, els rojos, els gafapasta… Resultava complicat trobar un col·lectiu que no odiés. Per aquest motiu va estar a punt de fer marxa enrere quan va sortir l’artista tatuador. El seu pentinat de rastes, el tatuatge del Che Guevara en un braç i aquell aspecte d’haver passat molt temps a la Puerta del Sol durant les setmanes posteriors al 15 de maig li van omplir la ment de dubtes.

  • Hola, quiero que me hagas un tatuaje ,- va dir amb un to de veu que volia resultar imperatiu -.
  • Pues has venido al sitio correcto. Por si no te has dado cuenta, aquí hacemos tatuajes ,- li va respondre el propietari del negoci amb tot el sarcasme que va poder oferir -.

Un silenci violent va planar durant uns segons sobre el local. Finalment, l’artista tatuador el va fer entrar i el nostre protagonista va seure en una cadira.

  • ¿Qué tipo de tatuaje quieres?
  • Quiero que me tatúes un texto.
  • ¿Un texto? Ningún problema ,- va respondre el tatuador -,

Tanmateix, quan li va dir quin era el text i, sobretot, on el volia, l’artista va obrir els ulls de bat a bat.

  • ¿Estás seguro? Piensa que será muy doloroso y peligroso. Son cosas que uno debe meditar muy bien.
  • ¡Que sí, coño! ¡Que me lo hagas!

L’artista no va dir res. Es va limitar a demanar que s’estirés en una llitera i que es quedés nu de cintura cap avall.

  • Pues no sé si tendré suficiente espacio ,- va dir el tatuador sense poder aguantar-se el riure -.

Ell es va estimar no dir res. Veure a aquell paio amb una màquina de tatuar i sentir el fred de l’aire condicionat en aquella zona del seu cos no li van atorgar cap mena de poder per discutir.

Només començar, un crit va violentar el silenci del local. Aquell homenot que llençava monedes als porters rivals i que amenaçava a tothom amb trencar-li la cara, va experimentar un dels dolors més insuportables que pot experimentar qualsevol ésser humà. L’artista semblava gaudir amb aquella tasca. Tot i així, l’operació es va complicar quan l’Ultra Sur va trencar una de les normes més bàsiques si un és objecte d’un tatuatge en la part més sensible del cos: insultar a un senyor que porta una agulla i que té quelcom teu a la mà. Si la lletra U va ser dolorosa, la N va resultar encara pitjor. I després la A, que va estar acompanyada d’un cinquè o sisè crit i dels corresponents insults. L’artista ja estava fins el capdamunt del seu client i la part sàdica del seu cervell li va ordenar que escrivís la coma més perfecta que havia fet en tota la seva trajectòria com a tatuador professional. Va ser llavors quan el nostre homenot va estar a punt de tenir un vessament cerebral i va decidir que el GRANDE Y LIBRE ja no s’ho tatuaria.

Des d’aleshores s’amaga al vestuari del gimnàs. No vol donar cap tipus d’explicació sobre aquell “UNA,” acabat amb una coma, que veu cada matí al lavabo. 

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s