El geni de la Xibeca

El Jan s’aixecava cada matí sotmès a la idea de que el món li feia fàstic. Hi havia una quantitat enorme de persones que no suportava: immigrants, homosexuals, feministes, ecologistes, militants d’esquerres, independentistes, culés… La llista era cada vegada més llarga. Mai havia escoltat als seus pocs amics quan li deien que s’havia de prendre les coses d’una altra manera, que així era impossible ser feliç, que l’odi l’impossibilitava gaudir de res. Però ell no feia cas d’aquestes recomanacions i constantment exterioritzava el seu rebuig, en moltes ocasions fins i tot de manera agressiva, vers aquells col·lectius que havia inscrit en la seva particular llista negra.

Un dia, mentre passejava per un parc amb cara de pomes agres, va veure una ampolla de Xibeca al terra.

  • Els putos perroflautes ho deixen tot fet una merda ,- va pensar mentre agafava l’ampolla -.

De sobte, va aparèixer un geni de dins de l’envàs. L’ensurt que va patir el Jan va ser considerable. Tanmateix, les seves pulsacions encara es van accelerar més quan es va adonar que el geni anava vestit amb roba àrab.

  • El que em faltava: un moro! , -va cridar sense por d’ofendre al geni -.

  • Ei, tio. No et passis ,- va respondre el geni de l’ampolla de cervesa -.

Quan el Jan es va calmar, el geni li va fer una proposta:

  • Et concediré un desig, – li va prometre -.

  • Un desig? En tots els contes el geni concedeix tres desitjos! ,- va protestar el Jan -.

  • No saps que estem en crisi? Les retallades també m’han arribat a mi! T’hauràs de conformar amb un. I si no t’agrada, la propera vegada no els votis.

  • Està bé, està bé… Doncs vull… que desapareguin els moros, els negres, els independentistes, els rojos…

  • Uf, això és molt difícil… en realitat són molts desitjos, – va dir el geni -. Què et sembla si fem una cosa? A partir d’ara totes les persones seran iguals a tu. Pensaran el mateix que tu, físicament seran com tu, hauran nascut el mateix dia i en el mateix hospital que tu, seran aficionats al mateix equip que tu, votaran al mateix partit que tu… En definitiva, seran exactament com tu.

  • Ei, per ser moro ets molt intel·ligent! M’encanta!

  • Doncs que així sigui.

De sobte, el Jan es va sentir marejat i es va desmaiar. Quan va despertar, tot li semblava diferent. L’envoltaven els mateixos carrers que veia cada dia, els mateixos edificis, però quan va arribar a la plaça del seu poble es va adonar que tothom era exactament com ell. Tots eren homes i blancs. Tots portaven la mateixa roba que ell. Inclús les seves cares eren iguals a la seva. Estava envoltat per un exèrcit de Jans!

Durant un segon es va penedir del seu desig. Se sentia estrany en aquella situació. Tenia la sensació d’estar envoltat de miralls, com en aquella sala del parc d’atraccions. La diferència és que cap d’aquells reflexos estava distorsionat, el que veia era ell, amb els seus defectes i les seves virtuts.

Els primers dies es mostrava realment content amb el nou món que l’envoltava. Però de mica en mica es va adonar del preu que havia pagat pel seu desig. S’havia acabat el sexe per a ell. La conseqüència immediata provocada per l’acció del geni és que havien desaparegut les dones. I ell, l’homòfob més gran del país, no estava disposat a buscar cap tipus de consolació en un altre home per molt que s’assemblés a ell. També li va ferir l’ànima veure als seus clons realitzant els treballs que molts immigrants efectuaven abans amb sous ridículs. Tampoc podia discutir de política amb ningú perquè tothom tenia exactament les mateixes idees que ell. Qualsevol conversa que tractés d’aquest tema durava menys d’un minut. Però el cop emocional més fort es va produir a l’assabentar-se que tots els campionats de futbol del món s’havien suspès perquè únicament subsistia un equip: el seu.

De sobte, el món ja no li semblava tan interessant. Cada matí descobria que tot s’havia tornat massa previsible, massa gris, que la possibilitat dels matisos s’havia esvaït amb el seu desig, que ell ja no s’agradava tant i que, en conseqüència, els seus clons el fastiguejaven enormement.

Cansat de viure en aquell món monolític va tornar al parc per buscar l’ampolla de cervesa. La va agafar i una veu que procedia de dins de l’ampolla va trencar el silenci:

  • I què? Ara se suposa que l’autor d’aquest conte ha de posar en la meva boca el missatge moral?

Finalment, el geni va sortir de l’ampolla. La sorpresa, però, es va dibuixar amb amargura al rostre del Jan. El geni era una còpia exacta d’ell: el mateix cabell, la mateixa cara, el mateix aspecte taciturn, la mateixa roba…

  • Sento dir-te que aquest any tampoc guanyarem la “décima” ,- va sentenciar el geni de la Xibeca -.


Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s