iPad, iPad… a casa a descansar

A l’estiu es practica un esport pel qual no ganes medalles però que, sense cap mena de dubte, et posa davant de situacions complicades. Parlo de l’esport del turisme. Quan arribes al teu destí ja has fet una mena de decatló consistent en fer les maletes, arribar a l’aeroport, enfrontar-te a un duel terrible amb les maquinetes de facturació automàtica, passar el control de seguretat, resar perquè l’avió surti a temps, encabir el teu cos en els diminuts seients de l’aeronau, arribar a un aeroport desconegut, trobar el teu mitjà de transport per arribar a l’hotel, fer el check-in a l’hotel i deixar que el teu cos es desplomi damunt d’un cobrellit hortera que, tot i així, et semblarà una mena de paradís a la terra. Però la cosa no acaba allà. Després és quan has de fer de turista. Per nassos, t’agradi o no, ja ets un més de la manada. Tens dues opcions. La primera consisteix en abandonar tot pudor i deixar-te emportar. Que estàs en un hotel de bingo per la nit? Vint i dos! Los dos patitos! Juas, juas, juas! Que l’animació consisteix en un karaoke? Eh, que jo només em sé la de la puerta de Alcalá! Que participes en un tour en autocar? Cap problema. Saps que el teu viatge consistirà en acompanyar a un munt de persones on et trobaràs a l’egoista, al gilipolles, al ploramiques, al xulo “nosabeconquiénestáhablando” i a les iaies que no callen ni sota l’aigua.

La segona opció en aquest esport és la que normalment escullo. Consisteix en observar i en fer fotos mentals dels meravellosos moments que regala la gent quan és de vacances. Perquè, en el fons, un hotel, un autocar, un avió, un museu, un parc d’atraccions o qualsevol recurs turístic són una mena de món a escala que et proporciona ingredients per escriure.

D’aquest estiu una cosa que m’ha sorprès rau en el fet de que la càmera fotogràfica ha quedat arraconada en favor d’uns altres ginys. I no parlo tan sols dels telèfons mòbils. Ara la gent agafa el seu iPad i, com si fos l’escut d’un mosso d’esquadra, el posa davant dels seus ulls per immortalitzar el moment que considera tan important. Resultat? Adéu a la intimitat. Tothom pot veure lo malament que enquadra o lo desastrosa que li ha quedat la foto. Ai, amb lo maco que era portar el rodet a revelar i esperar ansiós aquell moment en el què el senyor fotoprix et donava el sobre! En el segle XXI les teves fotos comparteixen GB amb els Angry birds. Què trist la vida del pixel!

Al final, com els set nans del conte, només voldràs arribar a casa per descansar. Encendràs el teu iPad i una gran pregunta et colpejarà el cervell: i ara com collons es treuen les fotos d’aquesta merda?

 

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s