Blue Valentine

blue valentine movie poster on review

Tots sabem que la psicologia porta un munt d’anys intentant donar respostes a molts dels mals que ens afecten. A partir d’aquest fet, el coaching ha trobat un espai en l’inconscient col·lectiu de la civilització occidental. Ara trobem persones, amb més o menys formació, que assessoren sobre temes tan diversos com la manera de deixar de fumar, d’aprimar-se o de millorar les relacions de parella. I què dir d’aquells llibres d’autoajuda que omplen les llibreries de qualsevol ciutat. Però, què succeeix si en una parella l’amor s’acaba sense que cap dels dos membres de la relació trobi una resposta? Què passa per les ments de tots dos si simplement l’amor deixa d’edificar un lloc comú, si s’esvaeix perquè sí, sense retrets, sense infidelitats i, el que és més important: sense culpables? Doncs això és Blue Valentine, una magnífica pel·lícula dirigida pel Derek Cianfrance i interpretada per dos dels actors amb més projecció del cinema americà: Ryan Gosling i Michelle Williams.

Hollywood té una enorme vocació per quadrar-ho tot. Els personatges han de ser coherents, sense contradiccions, sense donar allotjament als dubtes. Però és evident que les persones no som tan perfectes. El temps ens canvia, modela les nostres inquietuds, empeny al voral molts dels somnis que havíem edificat durant la nostra joventut. I, a vegades, aquells joves que es van enamorar descobreixen que després d’un matrimoni, fills, triomfs i fracassos ja no queda res més que una companyia que fins i tot fa nosa.

Els personatges que interpreten el Ryan Gosling i la Michelle Williams no poden ser més diferents. Ella és intel·ligent, activa i amb estudis. Tot i així, se sent presonera d’una mena de buit interior. Ell és un somiatruites, bon pare i atent, però sense gaires projectes vitals. Durant un temps, les seves mancances, amb un embaràs no desitjat pel mig, han estat esmorteïdes per l’amor. Tanmateix, un dia arriba el final i aquest, no se sembla gens ni mica al clàssic happy ending americà.