Ada: t’estimo

AdaPorto un munt d’anys intentant esbrinar quina és la funció de l’art, per quina raó dediquem temps a la creació, quina necessitat ens impulsa a escriure, a pintar, a dissenyar i, en definitiva, a imaginar. He llegit a Gombrich, a Wolfflin i a altres historiadors d’art però, dissabte passat, una nena de sis anys, la nostra filla, amb uns ulls enormes i una sensibilitat que ja la voldria per a mi, ens va donar una lliçó impagable sobre l’autèntica funció de l’art.

Tot va començar amb una de les rebequeries clàssiques que tenen els nens, d’aquestes que cinc minuts després ningú recorda. S’havia portat malament i es culpava una mica per la seva actitud (sé que sona estrany en un nen, però hauríeu de conèixer el seu pare). Tot i així, les seves llàgrimes eren diferents, com si estigués intentat dir-nos: estic trista, no em compreneu, no sou jo, no esteu en condicions de saber què sento en aquest moment. El cas és que es va aixecar i va anar-se’n corrent a la seva habitació. La seva mare i jo ens vam mirar amb la complicitat de sospitar que en un parell de minuts tornaria. El que va passar va ser que va tornar, ja sense plorar, però ho va fer amb un dibuix (el que teniu a dalt). I aquest dibuix, que guardarem com si fos d’or, ens va foradar el cor. Vam sentir unes enormes ganes de menjar-nos-la a petons, de dir-li que no havia d’estar trista, que érem allà… I és clar que se li va passar. Uns minuts després estava cridant i tan somrient com té per costum. Però ens va deixar el dibuix i, amb ell, la sensació de que la vida és meravellosa quan trobes el teu llenguatge, quan sents que pots expressar-te, que pots comunicar i que, en aquesta eina, rau el vertader sentit de tot plegat. Perquè, al cap i a la fi, la vida no consisteix en trobar algú que ens comprengui i que ens faci oblidar el dolor de tots els abismes?

Àlex

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook