Blaumut: corda per estona

blaumutSuposo que aquest adult avorrit, desorientat i mancat d’experiències noves té en la sorpresa un dels motors vitals més importants. M’imagino que aquest adult que ha aprés a trair-se i a acontentar-se amb el “que em quedi com estic” necessita que algú obri una finestra perquè entri aire fresc. Sospito que aquest adult que creu conèixer tot i que res li és aliè aspira a trobar quelcom diferent. Doncs bé, pel que fa a la música que inunda darrerament el meu dipòsit emocional, puc dir que aquest adult que s’aferra a la creativitat, com un nàufrag ho fa amb el seu somni d’un vaixell llunyà, ha descobert quelcom diferent, original i, a més a més, català. M’estic referint al grup Blaumut. Mireu com es defineixen en el seu Twitter: Lletres plenes d’imatges, els arranjaments d’instruments clàssics de corda, i el so de diverses andròmines formen l’atmosfera de les nostres cançons.

Ells són l’Oriol Aymat (violoncel), el Xavi de la Iglesia (guitarra i veu), el Vassil Lambrinov (violí) i el Manel Pedrós (bateria). Què trobareu en el seu primer disc, El turista? Melodies precioses, un tendre so de corda, la veu dolça del seu cantant i, sobretot, la intel·ligent barreja de pop, folk, bases electròniques i música clàssica, per citar només algunes influències. I de què parlen les seves lletres? Oblideu-vos de qualsevol història amb un sentit narratiu. Tampoc trobareu els tòpics més recurrents de l’imaginari pop-romàntic (t’estimo, tu no, què fotut que estic). El que gaudireu és un univers de fotografies, un mar de sensacions descrites amb paraules, un pacífic exèrcit de versos armats amb la poesia com a arma de construcció massiva.

En definitiva, Blaumut constitueix una de les arribades de més qualitat al panorama musical d’aquest país tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí.