Facebook inclou un botó per lligar

facebook

Suposo que ja coneixeu aquesta dada biogràfica del Mark Zuckerberg: el creador de Facebook va iniciar estudis d’Informàtica i de Psicologia. Després, quan els números del seu compte corrent van augmentar a un ritme vertiginós, va descobrir que a Harvard ja no aprendria gaire cosa més. Però la dada és allà. Que aquest jove visionari s’interessés per la psicologia ens diu molt sobre l’esclat de les xarxes socials.

L’altre dia, el filòsof Zygmund Bauman, va dir que Zuckerberg havia trobat una mina d’or: la por a la solitud. I és cert. Però vet aquí la paradoxa, mentre acumulem amistats virtuals, mentre estem sobreconnectats i mentre dediquem cada vegada més temps a l’intercanvi d’opinions, de sentiments o de fets banals i/o irrellevants a través de la xarxa, la solitud segueix allà, omplint com un torrent d’aigua les escletxes de la nostra ànima.

Diumenge passat vaig anar a veure la magnífica adaptació teatral que Josep Maria Pou ha fet de “El zoo de vidre”, l’obra mestra del Tennessee Williams. No explicaré l’argument d’aquesta meravella de text però condensa molts dels mals de la societat moderna: la nostàlgia d’un passat que no tornarà, la por al buit d’una vida que no hem escollit i, sobretot, la incapacitat per establir relacions sanes, on mostrar-se tal com ets hauria de constituir la millor de les aventures. No m’imagino què faria la Laura Wingfield, la jove introvertida, afectada per un impediment físic, que és incapaç de fer-se forta en un món del què se sent expulsada, en el cosmos 2.0 que ens ha tocat viure. Ara disposaria de Facebook, de Twitter, d’Instagram… tindria a l’abast de la mà la tecnologia necessària per establir relacions virtuals. Però, realment se sentiria menys sola? Hauria pogut fer-li saber al Jim O’Connor que ha estat tota la vida enamorada d’ell en secret? El buscaria al Facebook i premeria el botó per lligar?

Potser sóc pessimista però, al final, les xarxes socials són una mena de placebo. És com aquell medicament innocu que ens prenem pensant que solucionarà el nostre mal, quan realment la patologia és al nostre cervell, aquell òrgan que és capaç del millor i del pitjor, on resideixen les pors, els somnis, els anhels i, també, la llibertat. Ho sento, jo visc en un món de personatges sorgits de la ment del Tennessee Williams, més que en un món artificial creat pel Mark Zuckerberg. I és que a vegades em sento buit, confós, estupefacte, desorientat, mort de por… Les xarxes socials són divertides, entretenen, informen, democratitzen l’ingeni però, al final, un s’enamora d’aquella persona amb la qual realment estàs a gust. I aquella persona necessita més de 140 caràcters i un botó de “m’agrada” per explicar-te qui és, qui ets i, junts, qui sou.

Em pots seguir a Twitter, tot i que m’estimo més la realitat: @alexsocietat