Jordi Pujol i el mite de Cassandra

Jordi_Pujol-Parlament_de_Cataluna_TINIMA20140926_0938_5

Cassandra era filla d’Hècuba i Príam, rei de Troia. La seva bellesa era tan enlluernadora que Apol·lo, el déu del sol, li va oferir regalar-li el do de la profecia si es convertia en la seva amant.

Cassandra va accedir, temptada amb conèixer el futur, però quan Apol·lo va intentar cobrar la seva recompensa ella va refusar complir la part del pacte.

Enutjat pel rebuig i profundament ofès per l’engany, Apol·lo va pensar en un càstig exemplar, alguna cosa que li permetés cicatritzar la seva autoestima però que de cap manera comprometés la paraula donada. Apol·lo va complir la seva part del pacte. Li va donar a Cassandra el do de predir el futur, de saber per endavant cada episodi, cada mort,  d’anticipar-se fins i tot a les visions més apocalíptiques dels profetes. I al costat d’aquest do, el déu va afegir una maledicció: ningú, absolutament ningú la creuria.

Va ser així que Cassandra va conèixer el futur, i va intentar prevenir al seu pare sobre els exèrcits aqueus i les estratègies dels grecs. No obstant, ràpidament va descobrir que conèixer el futur no serveix de res si ningú et creu.

Per a molts, Jordi Pujol va ser el profeta, la persona que tenia una visió sobre el futur de Catalunya. En ell van depositar la seva confiança durant 23 anys, una època que va renovar profundament Catalunya, que va crear la base d’un sistema educatiu, d’una immersió lingüística, d’uns mitjans de comunicació públics i en català, d’una nova policia, d’un sistema sanitari millorable però de qualitat, d’una puta, però també d’una Ramoneta, d’un sí però no, tites, tites i avui això no toca. Jordi Pujol va ser el tòtem ideològic de la burgesia catalana de dretes, pactista fins a l’infinit i més enllà, amb baixades de pantalons i concessions incloses, a canvi d’un encaix dins d’una Espanya arrogant i colonial. Va ser una època de fites i de fracassos, de somiar truites on nosaltres posàvem els ous, la sal, l’oli i la paella mentre altres encenien la foguera.

Però va arribar Apol·lo amb ganes de revenja i Cassandra ja no té credibilitat. La Història, amb majúscules, ja li té el lloc preparat als llibres de text. Parlarà del president català de la transició que va contribuir a aixecar un país després de la dictadura, però també hi haurà paràgrafs dedicats a Banca Catalana, a les comissions, als diners a Andorra que mai van trobar el moment de fer-se públics… i de l’arrogància, la vehemència i les lliçons morals amb ferum de patetisme d’un ancià que hauria de buscar la discreció. I és que ja ningú confia en Cassandra.

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook