Serem dos píxels de color groc que somiaven

La-V-de-la-Diada-inunda-el-cen_54414934322_53389389549_600_396

Benvolguda filla:

Sé que d’aquí a uns anys passejarem pel Museu d’Història de Catalunya i ens plantarem davant d’una enorme fotografia. Allà recordarem aquell dia. Et diré que portaves una estelada com a capa, sentint-te una mena de superheroïna amb superpoders en un superdia. Et parlaré dels teus ulls, oberts de bat a bat, que tot ho miraven. Estaves sorpresa amb la quantitat de gent que ens envoltava. Suposo que encara no comprenies l’abast d’aquell dia, què fèiem exactament o per quina raó s’havia ajuntat aquella multitud als carrers de Barcelona.

Al principi estaves molt excitada però, amb la xafogor i al mig de la riuada de gent, et vas començar a avorrir. La teva cosina, els teus oncles i els teus pares dúiem una samarreta groga. Tu portaves la samarreta catalana del Barça. Quan es va formar la senyera, tu vas seure en un costat i vas començar a jugar amb el mòbil. Suposo que t’hauria agradat més estar al bell mig de la Festa dels Súpers, mentre la Lila estigués ballant a l’escenari. Aquella tarda, però, eres tu qui acompanyava els papes.

Sé que d’aquí a uns anys mirarem la fotografia. Ens preguntarem què va fer que tanta gent s’aplegués a la Diagonal i a la Gran Via. Jo no sé ben bé què t’explicaré. Potser et diré que el got s’havia vessat, que havien caigut masses gotes, lentament, però de manera continua. No ho sé… m’imagino que t’explicaré que ens vam cansar de ser menystinguts, maltractats, insultats. Et parlaré de dignitat, d’uns sentiments pels quals abans semblava que demanéssim perdó però que llavors ens donàvem força. Suposo que recordaré alguns noms: Rajoy, Montoro, Wert, Cospedal, Monago, Sánchez-Camacho, Rivera… Sortiran d’aquell lloc fosc de la memòria, on guardem allò que no sempre volem recordar. No sé realment què diré d’ells. Hi haurà retrets. Tanmateix, estic segur que també hi haurà humor. Ja saps el que va dir el geni: tragèdia més humor, igual a comèdia. No, no et preocupis. No hi va haver tragèdia, però sí incertesa. Veiem un mur d’incomprensió, d’agressivitat, de fòbia a la democràcia i a tot allò que sonés a català. No ens volien fora, però tampoc ens volien dins. Desitjaven que estiguéssim en una zona limítrof, en terra de ningú, sense poder votar i sense més alternativa que somiar amb que el temps canviés el que volíem canviar nosaltres. Volíem un nou país, amb noves fites, amb nous reptes, sense cadenes, amb molts dubtes, però també ple d’il·lusió col·lectiva.

Benvolguda filla. Sé que mirarem la fotografia enorme que hauran penjat al Museu d’Història de Catalunya amb una barreja de nostàlgia i alegria. No sé com ens haurà tractat el temps. No sé com serà Catalunya quan ens plantem davant d’aquella imatge. Però sí sé que ens haurem sentit formar part de la Història amb majúscules, que serem dos píxels de color groc que somiaven, que sentien, que vivien.

 

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook