Confesso haver pecat. Confesso ser independentista

arzobispo

Confesso haver pecat. Confesso ser independentista. Ja sé que per a molts això és el pitjor dels pecats, però són els mateixos que volen imposar vés a saber quines creences basades en vells dogmes, que potser s’haurien de revisar.

Confesso voler ser lliure. Lliure de normes que actuen amb vocació de xantatge, lliure de vells mites que no sento com a propis. Confesso que vull decidir, un verb que alguns han pervertit però que forma part de l’ADN de qualsevol procés democràtic. Confesso que somio novament amb poder respectar el desig de la majoria, sigui quina sigui aquesta majoria. Perquè ho he fet un munt de vegades abans. Ja són molts anys respectant el desig de la majoria, que ha escollit governants mediocres, incapaços i cecs a la realitat. Una majoria que no m’ha respectat, que no ha fet res per evitar l’espoli fiscal o els intents “de españolizar a los niños catalanes”. Confesso que he respectat majories absolutes que han degenerat en majories absolutistes. I també confesso que vull deixar de fer-ho.

Confesso que m’ofego, que no m’arriba l’aire als pulmons quan veig que res sembla tenir anhels de canvi, que no importen les estadístiques demolidores, que qualsevol conseller de sanitat pot insultar la intel·ligència de la població sense que es multipliqui per zero, que qualsevol persona amb responsabilitat política s’acull a la “llei de Godwin” per comparar el procés català amb el nazisme i que cap fiscal actua d’ofici per penalitzar-ho. Confesso que no sé què dir a la meva filla quan s’ha institucionalitzat l’insult des de les altes esferes d’aquest estat en el què ja fa temps que no crec.

Confesso que he viscut molt per sota de les meves possibilitats perquè molts dels impostos que he pagat no s’han materialitzat en l’entorn en el què visc. Confesso ser conscient que aquestes deficiències no són només responsabilitat dels polítics d’allà, sinó també dels que tenim a prop, que han prostituït una idea de país en benefici propi i que s’han transmutat en independentistes per no morir ofegats en “l’onada”.

Confesso que vull escriure en català sense que cap idiopatriota em digui que ho he de fer “en cristiano”. Confesso que mai he sabut què és “hablar en cristiano”. He albirat la possibilitat de que sigui pels vincles que l’Església va tenir amb el franquisme. Tanmateix, confesso que hi ha metàfores que se m’escapen.

Pare, confesso que he pecat. Confesso que vull ser lliurepensador, que sé que això és molt difícil, però que, si hom vol fugir dels absoluts, ha de pensar en sobreviure en els relativismes, perquè així són els temps que ens han tocat viure. Tot era més fàcil en el feudalisme, sobretot pels poderosos. Però no vull ser súbdit d’un constructe que em resulta aliè, entre altres raons perquè m’han expulsat d’ell.

Confesso que vull votar perquè un vot no és violent, no és agressiu, no imposa res per la força. Un vot és veu. Un vot són paraules. Un vot és un crit sord, un voler ser. I una urna és la caixa de ressonància d’aquest crit.

Confesso que he pecat. Confesso que sóc independentista. Però, sobretot, confesso que mai demanaré perdó per ser-ho.

Em pots seguir al Twitter: @blogsocietat i també al Facebook