Obvietats

tu jo nosaltres copy

Avui parlaré d’obvietats. Tanmateix, crec que vivim uns temps on les obvietats formen part de debats públics que no haurien d’existir, pel mateix fet que les obvietats són poc discutibles. Si no, és evident que no serien obvietats. Obvi, oi?

Primeres obvietats:

Vivim en societat. Volem viure en societat. Viure en societat significa apostar decididament per la convivència. Però, per viure en societat, cal establir i potenciar uns valors que afavoreixin aquesta convivència. Aquests valors no són immutables. Depenen de molts factors, de molts corrents històrics (a vegades també histèrics), d’un munt de creences que conformen el que podríem anomenar ètica. L’ètica es pacta, de manera implícita o explícita. El que queda clar és que cada societat, en cada època; cada grup humà, en qualsevol espai temporal, necessita establir uns paràmetres que garanteixin aquesta convivència. Podem considerar que als EEUU hi ha una part important de la societat que creu que és ètica la pena de mort? Tot indica que sí. Podem considerar que aquí una part important de la població considera que és ètica la pena de mort? Tot indica que no. En conseqüència, què dicta al final el que és o no és ètic? El debat, el diàleg, els corrents d’opinió, la reflexió col·lectiva, els pactes, les negociacions, els canvis socials… Sense pausa, sempre, moviment, resets, dinamisme… L’ètica no té data de caducitat, no hauria de venir imposada per cap institució, no hauria de dependre de cap lobby. L’ètica és debat social continu.

Més obvietats:

Vivim en societat. Volem viure en societat. Viure en societat significa apostar decididament per la convivència. Però, per viure en societat, cal establir lleis, normes; cal acotar el que es pot fer i el que no es pot fer. I cal establir sancions. Per què? Perquè no vivim en Disneylandia on tot aparenta ser perfecte. L’ésser humà intenta aconseguir moltes vegades situacions d’avantatge malgrat representin un greuge per a la societat. Tanmateix, el legislador és lent, molt lent. El legislador no sempre és just. El legislador no sempre arriba al sostre. El legislador confon llei amb legitimitat. El legislador és, en moltes ocasions, un ens que pensa a curt termini i només en determinats col·lectius afins. I, també, el legislador és opac, vocacionalment poc clar. Ah, i les lleis han de canviar. Sí o sí. Si canvia l’ètica, molt més han de canviar les lleis. Perquè el sostre és l’ètica, no les lleis. Perquè, si les lleis fossin el sostre, si les lleis fossin immutables, continuaria l’esclavitud i les dones no podrien votar. Ras i curt.

Darreres obvietats:

Volem ser lliures. Volem viure en societat, però també volem ser lliures. Aspirem a la convivència, aspirem a ser respectats (i ens hem d’obligar a respectar) però també tenim el desig de que el nostre pensament sigui cada vegada més lliure. Aspirem a que ningú signi per nosaltres el nostre destí. És humà, és sa, és legitim. És la nostra moral, són les nostres creences, els nostres ideals. És el nostre equipatge d’anhels, de somnis, d’inquietuds. Són sentiments, sí. I també reflexions cuinades després de moltes lectures, vivències i anys de formació acadèmica. És la nostra república mental. O, si vols, la nostra monarquia on els reis absoluts som nosaltres. Jo. Ego. No t’agrada el que penso? Tan amics. No t’agrada el que sento? No, n’has de fer res.

Al final, on hem de viure? En l’espai que queda de la intersecció entre ètica, llei i creences pròpies. Però, és OBVI, que no resulta una tasca senzilla.

 

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook