Ho sento, Alícia. La gent no t’estima

camacho

Benvolguda, o no, Alícia Sánchez-Camacho:

Ha de ser fotut aixecar-se pel matí i descobrir que ets l’Alícia Sánchez-Camacho. Molt fotut. Tant que, fins i tot, m’inspires una certa tendresa… que s’esvaeix quan t’escolto parlar, és clar. Suposo que ja saps com has sortit valorada a l’enquesta de El Periódico. Et dic la nota: 1,69. Molt deficient. Si fins i tot Rajoy treia millor nota a l’assignatura de dicció. I encara diu “costitución”.

Tot i així, t’he de dir que, com a addicte a la ficció, trobo molt interessant el fracàs. Si Bukowski, Foster Wallace o Palahniuk han construït magnífiques novel·les ha estat en part pels perdedors, els losers, aquells personatges que lluiten contra el no res, tot i venir del no res. Una mica has estat això: un quixot cridaner que veia minories silencioses, conspiracions contra la dreta i que ha desenvolupat una estranya mania persecutòria contra tot allò que fes tremolar els records d’una infantesa en un aquarterament de la guàrdia civil.

Recordes “Ciutadà Kane”, la inoblidable opera prima de l’Orson Welles? Atenció spoiler: el film acaba amb el símbol de la infantesa del protagonista cremant-se en una foguera. Suposo que ara estàs en aquell moment. Els símbols amb els què vas créixer, es cremen amb el foc d’allò que se suposava que defensaves, però en el que mai has cregut de veritat: la democràcia. Quina paraula: democràcia. El poder del poble. El poble que parla als carrers, a les urnes. No el poble que no surt als carrers i que no parla a les urnes o a les enquestes i que fas servir com a paraigües invisible quan, en realitat, tens el cabell xop. El poble proactiu, que es mobilitza, que diu fins aquí hem arribat, el poble que fuig de l’autoritarisme, del silenci còmplice.

Ho sento, Alícia. La gent no t’estima. No creu en tu. 1,69. Segueixes cridant, assessorant fiscals, indignant-te amb paròdies televisives i menyspreant el procés català? 1,69. Recorda.

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook