El ministre de l’inferior

googul

Hi havia una vegada, fa molt temps, quan la Inquisició encara no s’havia inventat (o sí), un regne distòpic, on la doble moral era trending topic i els somnis passaven gana. Es tractava d’un regne on governaven mediocres i ja se sap que no hi ha res pitjor que un inútil motivat o un obrer conservador. En tot cas, en aquell regne gris, trist i filopatètic, un ministre amb cara de mala llet i poques ganes de ser feliç, es dedicava a donar petons a creus i parlar del Salvador. Ho feia com un perfecte hooligan de la religió, dividint el món en bons i dolents. Maniqueisme en vena i hipocresia com a perfecta disfressa. Volia oferir a tothom una cara amable, abraçat a aquella fe en l’amor universal i la bonhomia redemptora. Però, en el fons, era una ànima en pena, un fantasma que vagava per paratges hostils a la seva ucronia.

El ministre de l’inferior li deien. Inferior perquè se sabia infeliç. Era plenament conscient que estava barallat amb les ganes de viure i de captar la bellesa en les petites coses. Volia contagiar-se de la màgia d’aquell que deia: “feliços els humils, perquè posseiran la terra”. Tanmateix, només els beneïa si garantien vots. De la terra ja s’ocuparien altres, sobretot si era per construir casinos. “Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel”, deia també el seu referent espiritual. I aquí sí que li donava la raó. I, si no es guanyaven el cel, almenys la fiscalia podia donar un cop de mà. Visca Montesquieu!, cridava el ministre de l’inferior al seu despatx.

Al ministre no li agradaven els pobres i menys si venien del sud. Tampoc li agradaven aquells que protestaven. Feien nosa. No els entenia. Com podien protestar si en el regne distòpic tothom era feliç? Com ell, oi?

El ministre de l’inferior estava trist. No entenia el món i el món no l’entenia a ell. Mirava el seu regne i alguna llàgrima s’escapava de tant en tant. Potser necessito alguna cosa per calmar-me, per relaxar-me. El ministre de l’inferior va tancar-se al seu despatx, va encendre l’ordinador, va buscar a Google una font de calor per a les seves retines i llavors va recordar les sàvies paraules: “feliços els qui ploren, perquè seran consolats”.

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook