Carta a Marc Bertomeu

bertomeu

podem

Benvolgut, o no, Marc Bertomeu:

L’altre dia vaig intentar explicar a la meva filla de 8 anys la diferència entre un partit d’esquerres i un de dretes. M’hauria estimat més explicar-li per quin motiu el Goofy parla i el Pluto borda, si els dos són gossos, però ja saps com som els pares: ens agrada ficar-nos en jardins plens de plantes perilloses perquè volem demostrar que som uns cracks. Algun dia s’adonarà que de crack, res.

Per explicar-li quina era la diferència bàsica li vaig dir que abans estava molt clar. La societat es dividia en dos grans grups: els treballadors i els capitalistes. Uns tenien la força del treball i altres la del capital. Tots dos grups gaudien de cert poder de negociació i tots vivien en una eterna dialèctica entre drets i obligacions. En principi, i només en principi, els partits d’esquerres defensaven als treballadors i els de dretes, als empresaris. Uns creien més que altres en els drets laborals i en defensar allò que havia de ser públic per donar servei a tothom (especialment sanitat i educació). Altres pensaven que els mercats per si sols funcionaven molt bé i que, privatitzant cada vegada més serveis, augmentava la qualitat de l’oferta.

I tu? A quins votes? Als d’esquerres o als de dretes? No recordo si m’ho va preguntar però fins ara ho tenia molt clar. Sempre he estat un treballador. Crec que en l’estat del benestar. Crec que tots hem de contribuir amb els nostres impostos a fer una societat on es garanteixin uns determinats serveis bàsics a totes aquelles persones que de veritat ho necessitin. Crec que, després de tota una vida de treball, les persones grans s’han de poder jubilar amb dignitat. Crec que els mercats han d’estar regulats, controlats, vigilats, limitats. Crec en la igualtat d’oportunitats, en la llibertat, en la solidaritat, en la cultura. Crec en l’ascensor social i en que el fill de l’obrer ha de poder accedir a l’educació de més nivell. Crec que els partits de dretes (especialment a Espanya) han mostrat des de sempre un menyspreu patològic vers totes aquestes paraules tan alienes per a ells i que han viscut en la bombolla de qui se sent guanyador (especialment després de la Guerra Civil). En definitiva, encara que sigui per eliminació, mai em vindrà de gust votar un partit de dretes.

Tanmateix, ara ja no sé molt bé qui, com a treballador, em vol defensar. Sincerament, em costa trobar una opció que porti a l’ADN la defensa més vehement, més rebel i més apassionada del que se suposava que era la utopia de l’esquerra. Vosaltres heu de ser la nova esquerra? Doncs, de moment, la cosa no pinta gaire bé.

He buscat en el resum del vostre programa la paraula “treballador”. És més fàcil trobar vida intel·ligent a Mart. És una paraula tabú per a vosaltres? Però deixant de banda qüestions de vocabulari, sí que hi ha un tema que amb vosaltres em preocupa. A l’apartat SOBIRANIA del vostre programa hi ha un punt que no hauria de deixar dubtes: “Dret a l’Autodeterminació dels Pobles d’Europa, que lliure i democràticament així ho decideixin. Que automàticament sigui reconegut com a nou estat amb plens drets”. És més, a l’apartat LLIBERTAT dieu “Defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles d’Europa. Fomentar la solidaritat entre els pobles”.

Visca la revolució, oi? De qui parleu? D’Escòcia? De l’autodeterminació de Catalunya ni parlar-ne, oi? Ah, és clar! No és prioritària. Ara no toca (qui ho deia això?). Voleu canviar el model d’estat espanyol però no us fa patxoca que canviï el de Catalunya de la manera més revolucionaria que es pot fer: creant un nou estat. No serà que no voleu perdre vots a la resta d’Espanya? Quins tics de casta! Podem neix per convertir la indignació en canvi polític, i per construir democràcia a través de la participació ciutadana i la unitat popular, afirmeu. Molt maco, tot. Aviseu-nos quan deixeu de fer cercles, us atureu una mica i ens expliqueu el com.

I és que jo també tinc un programa personal: vull aprimar-me, millorar el meu anglès i viatjar quan els diners m’ho permetin. Sobre el paper està de conya. Ah, però he de fer esport? I oblidar-me de menjar greix? I ara he d’apuntar-me a una acadèmia d’anglès? I he de retallar despeses per poder estalviar i així viatjar? Ups, ja no sé si el meu revolucionari programa es podrà aplicar. Saps què? Al final, la política és com una tarja de crèdit: gaudeixes ara i ja pagaràs més endavant.

 

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook