Hermano mayor, psicología menor

yolanda

 

Ahir vaig tenir una experiència televisiva diferent, gairebé lisèrgica. Una mica per curiositat, o per accident via zapping, em vaig endinsar en un d’aquells programes de coaching (perdoneu la pedanteria amb la parauleta) que encara omplen de continguts les cadenes de televisió. Encara recordo un que vaig veure a Londres on ensenyaven a netejar la seva casa a una parella que havia aconseguit el rècord de tenir una civilització de salmonella a les tovalloles del lavabo. En aquest, la salmonella sembla estar en el control emocional d’adolescents que poden votar. Ja sé que està tot molt guionitzat i que els protagonistes sobreactuen més que Rosa Díez, però pateixo si penso que aquests joves són els que han de mantenir futurs sistemes de pensions.

Parlo del programa Hermano Mayor de Cuatro. La protagonista del capítol era Yolanda (la que grita más que anda). Un estereotip de choni amb 19 anyets que, després d’haver estat la Wendy d’un Peter Pan amb maneres de masclista gelós, ara era una barreja de Glenn Close a “Atracció fatal” i Belén Esteban a “Sálvame”. Pel que ens explicava la veu en off del conductor del programa, dedicava la seva vida a assetjar a la seva exparella, a fer la vida impossible als seus pares, a entrar i sortir de casa quan volia, a robar i a dormir en cotxes aliens. Sí, efectivament, si dubtes en tenir o no fills, aquest programa és el millor anticonceptiu.

El que més em va captivar del programa van ser les proves a les què sotmetien a l’angelet. Proves del tipus “métete en esta cámara frigorífica para saber la rasca que hace en la calle” o “ponte este traje de neopreno, súbete en este bote salvavidas, que yo te arrastro con la lancha para que se te bajen los humos de chulita”. Em va quedar clar que, darrera d’aquestes proves, no hi havia un equip de psicòlegs, sinó fans de “La taronja mecànica” de Kubrick i de Jackass. És a dir, una barreja calculada del conductisme més barroer (reforç negatiu i reforç positiu) i de “mira què malament ho passa la choni cridanera que només sap fer rimes amb coño”.

En definitiva, no vaig veure com va acabar el programa. No ho sé. Ja m’ho diran aquells trolls que omplen de comentaris intel·ligents els espais del món 2.0 quan se senten agredits amb allò amb el què gaudeixen (hauríeu d’haver vist tot el que em van dir quan vaig escriure una carta dedicada al Paquirrín). Suposo que la Yolanda es va fondre en una abraçada amb els seus pares i que es va apuntar a alguna ONG per demostrar que aquests programes fan tasca social.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook