La insuportable lleugeresa de la floreta

piropo

Intentaré no caure en una visió reduccionista del que proposa aquest Observatorio de la Violencia de Género. La temptació és allà. Per comprendre la realitat moltes vegades intentem simplificar-la fins que sigui fàcil de digerir. I és que la reacció fàcil seria pensar que en aquest país ja no es poden dir floretes, que fer un comentari sobre lo maca que està una companya de treball que s’ha fet un pentinat diferent pot ser un acte de masclisme. I no, el plantejament d’aquesta història no té res a veure amb això. Perquè, una cosa és un comentari amable i una altra, una invasió grollera de la teva intimitat.

Tots hem escoltat comentaris maleducats amb un transfons sexual. També hem presenciat mirades lascives que ens fan vergonya aliena per aquest aspecte invasiu del que es queixa l’observatori. La realitat és aquesta. També crec, sincerament, que no hem de convertir l’anècdota en categoria i pensar que la majoria d’homes som així perquè, simplement, és rotundament fals. És notícia tot allò que transgredeix d’alguna manera la norma. No és notícia que una parella anònima s’estimi, o que la seva relació amb els fills sigui bona, o que trobin solució als seus conflictes amb educació i respecte. Afortunadament, els éssers humans, per norma, sabem conviure. La conseqüència més clara és que, malgrat totes les persones asocials amb les què tots, d’una manera o altra ens relacionem, no ens hem extingit com a espècie.

Si un extraterrestre un dia decidís connectar-se a qualsevol cadena de televisió i veiés programes com Sálvame; Mujeres, hombres y viceversa; Gran Hermano o Hermano Mayor, arribaria a la conclusió de que el millor seria quedar-se al seu planeta. En aquest mirall tenim tots els ingredients del pitjor de l’ésser humà: conflictes que es resolen a crits, violència verbal, insults, masclisme… Potser sóc molt ingenu, potser intento envoltar-me de persones maques i visc en una realitat paral·lela, però crec que, ni molt menys, tot el món actua així. Tanmateix, en determinats ambients, envoltada de determinades persones, en determinats països (com el nostre) una dona pot sentir-se molt maltractada per aquell masclisme endèmic que no aconseguim eliminar.

Fa uns dies, un nen de 12 anys va ser sancionat en un programa de televisió per fer comentaris masclistes. 12 anys! En només aquest temps l’angelet ja carrega aquest equipatge en el seu vehicle mental. Alguna cosa estem fent malament.

En el fons, crec que l’origen del conflicte és com els grups humans intenten mantenir una posició de domini. Però això va més enllà del gènere. En un món que es divideix per l’origen, per la religió, pel color de la pell, per l’status socioeconòmic, pel poder, per l’àmbit d’influència, per la ideologia política o, fins i tot, pel club de futbol que t’agrada, els diferents grups humans intenten aconseguir situacions de domini vers els altres. Domini versus submissió, l’eterna dialèctica que tantes revolucions han provocat. El problema és quan aquest impuls irracional no sap dialogar amb la part racional del cervell col·lectiu per aconseguir espais de convivència i respecte. És clar que els homes i les dones som diferents en alguns aspectes! I això és bo. El que resulta socialment perjudicial és quan es reparteixen rols que no tenen res a veure amb determinants biològics sinó amb una concepció més que superada sobre repartiment de tasques domèstiques, incorporació de la dona al món acadèmic, laboral o polític, o quan les xifres ens diuen que la igualtat salarial encara no s’ha aconseguit.

Hem d’eliminar les floretes? Hem d’eliminar la violència, l’assetjament, el sexisme, el masclisme, la mala educació, les invasions d’espais emocionals, la supremacia de vés a saber quins prejudicis, la manca de respecte vers altres éssers humans i el maleït gen que ens diu que d’alguna manera el grup humà al que pertanyem és millor que la resta. Perquè, amb nomes cinc segons que dediquem a la reflexió, ens adonarem que en realitat tenim credencials de pertinença que ens connecten amb la resta del 7000 milions de persones que habiten el planeta. Som diferents però també iguals. Això sí, què fem amb els neanderthals que viuen amb mancances neuronals i que només saben relacionar-se amb les dones a través de l’assetjament verbal o, pitjor encara, físic? Què fem amb aquests insatisfets sexuals que es creuen amb el dret de fabricar opinions troglodites sobre l’atractiu d’una dona que es troben pel carrer? Suposo que mantenir amb els nostres impostos a Observatorios de la Violencia de Género que sàpiguen explicar-se millor i que centrin els seus esforços en temes molt més greus. Que tampoc estaria malament.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook