El dolor de la bellesa #CCCB

A001_C004_0410X2

La meva mare tenia una caixa de discos de Chopin que jo escoltava de petit amb una barreja de sentiments que, per primera vegada, descobria en la meva curta vida. De tots ells, el que sobretot dominava era el de tristesa. Però no a causa d’una rebequeria infantil, sinó d’una sensació que anys més tard acabaria descobrint amb tota intensitat: el dolor de la bellesa.

Matí de divendres. Barcelona es mou amb la dansa meravellosa de la seva atrafegada vida. La meva filla és al col·legi. Treballo per la tarda i tinc unes hores a la meva disposició. M’endinso en l’exposició “Les variacions Sebald” que organitza el CCCB. El lloc és fosc. Hi ha treballs de diferents artistes penjats aquí i allà. De sobte, m’arriba a les oïdes una música preciosa, encisadora, que acarona el solitari indret amb les notes d’un piano. Veig una projecció en una pantalla on un pianista, vestit amb una indumentària estranya (que després descobreixo que és un vestit de neoprè) interpreta unes notes profundament tristes davant de la tomba de Chopin. Què és això?, em dic sense poder evitar seure en un dels seients que permeten el visionat de l’audiovisual. La càmera s’allunya en un travelling. Veiem una secció de corda que omple el lloc d’encara més bellesa. S’amplia la visió d’una església blanca, lluminosa. La música és… no sé com dir-ho… captivadora, emotiva, trista, melancòlica… bella… molt bella. Tant que fa mal. Mentre la càmera s’allunya de la secció de corda, apareix un cor a la part superior del pla. I llavors el calfred. Vull saber de qui és aquesta música. No és Chopin. Els meus mínims coneixements en música clàssica no em permeten endevinar de qui pot ser aquesta peça.

El pianista surt al carrer, vestit encara com si fos un ajudant de Cousteau, mentre aquella melodia sobrevola una ciutat que és estranya per a mi. La càmera ens porta al lloc de naixement de Chopin. El nostre protagonista agafa una mica de terra que col·loca dins d’un pot. Després d’una el·lipsi, es llença a l’aigua d’un riu i comença un viatge per Europa que el du, nedant, en bici i corrent, per Polònia, Alemanya i França fins arribar a l’altra tomba de Chopin al cementiri Père Lachaise de París. I és que els ossos del magnífic músic es troben a París, mentre que el seu cor descansa a l’església de la Sagrada Creu de Varsòvia.

No em puc moure de la meva cadira perquè aquell viatge és meravellós. Més corda, més cors, més veus, més paisatges de mil colors, més solitud, més malenconia… més bellesa combinada amb la història de l’Alexandre el Gran que, com Chopin, va deixar la seva llar als 20 anys per no tornar mai més.

Surto del CCCB sense veure la resta de l’exposició perquè m’he quedat sense temps. I surto molt tocat. La ciutat se’m torna ara aliena, estranya. La bellesa m’ha fet mal.

Si aneu a aquesta exposició, busqueu l’espai de Guido van der Werve, el polifacètic artista holandès (que jo no coneixia, s’ha de dir) i la seva pel·lícula Nummer veertien, home. És gairebé una hora de bellesa, profunda, corprenedora. És gairebé una hora de rèquiem per a quaranta veus i vint instruments de corda. És gairebé una hora d’experiència hipnòtica i amb vocació evasora. Després, la ciutat us semblarà diferent.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook