La sodomia de l’art #MACBA

macba

Quina polèmica més maca amb l’obra de la Inés Doujak. Qué voleu que us digui, m’agraden aquestes polèmiques sobre els límits de l’art. En certa manera, són com els eclipsis o les pluges d’estels. Tenim el cel cada dia allà dalt però només parem atenció en ell quan hi ha fenòmens transgressors, fenòmens que en certa manera trenquen la normalitat.

Sóc també molt fan d’aquestes polèmiques perquè és una manera de comprovar que vivim en un país que està ple d’experts en art (ironic mode on). Llegeixo els comentaris sobre la notícia i van plenes de profundes reflexions sobre la petjada de l’ésser humà a través de la creació artística (ironic mode again). Em congratula aquesta sensibilitat vers el sector museístic. No vull ser dolent (o sí) però m’agradaria saber, fent una enquesta pel carrer, no ja quanta gent ha estat alguna vegada al MACBA, sinó simplement si saben on és. Bé, suposo que ser aficionat a l’skate ha d’ajudar per establir la seva localització geogràfica.

Finalment, aquestes polèmiques també m’agraden perquè constitueixen un meravellós debat sobre la llibertat d’expressió. Tots els “je suis Charlie” de cop i volta es transformen en uns censors vocacionals que acoten l’art en dos mons: bon gust i mal gust. I, com porters de discoteca, decideixen qui entra i qui no entra, què és correcte i què no ho és, què pot estar exposat en un museu i què ha de romandre invisible en el taller de l’artista. Quina llàstima! Perquè, si en una cosa ha beneficiat l’art en la percepció que té l’ésser humà de la creació en general, és que ni tan sols hi ha una definició clara del que és art. Recordem què es deia dels impressionistes i què va significar el Salon des refusés. Recordem també quina va ser la importància dels dadaistes amb Duchamp i el seu urinari. I, si mirem molt més enrere, donem una ullada a la biografia de Caravaggio. Descobrirem que en algunes de les seves obres feia servir a prostitutes com a models del que després seria la Verge. Doncs sí, en el seu moment van rebre hòsties de tots costats. I ara? Estan en el temari de la selectivitat. Alguna cosa aportarien a l’art i a l’inacabable diàleg sobre els seus límits.

Amb això no vull dir que l’escultura de la Inés Doujak m’agradi. Tanmateix, amb el sol fet del debat que s’ha creat al seu voltant, crec que ja ha acomplert la seva missió.

He llegit en els comentaris d’alguns diaris que l’autora només vol provocar. Benvinguda sigui la seva intenció! És clar que l’art ha de ser provocador! I tant! L’art ha de remoure consciències, ha de despertar-nos del conservadurisme castrador, ha de tractar de trencar barreres, ha de posar en quarantena la visió acomodatícia dels canons de bellesa i ens ha de treure a tots d’aquest oxímoron anomenat “políticament correcte”. Tu saps el que és normativament bell i el que no? Jo no ho sé. Vaig improvisant. Vaig a les palpentes. El món és un camí de foscor on, de tant en tant, alguna cosa em sorprèn. Un llibre, un quadre, una música, un amic, una conversa que m’obre els ulls i que il·lumina per uns moments aquesta absurditat que mai acabaré d’entendre. I també la foscor s’il·lumina amb una escultura que se’n fot del poder. Doncs ja és això, amics.

Tot i així, de tota aquesta situació al voltant de l’obra, el que m’ha fet més gràcia és el fet que, ara mateix, al MACBA, hi ha una exposició sobre l’escriptor argentí Osvaldo Lamborghini. La mostra està plena de collages realitzats amb fanzines pornogràfics. Es pot veure una col·lecció de fel·lacions que faria encendre les galtes als reaccionaris de sempre. Hi ha hagut alguna polèmica al voltant? Potser hem d’anar més sovint al MACBA. Tot i així, la millor proposta seria dur l’escultura a la final de la Copa del Rei. En comptes de xiulets, una escultura d’art contemporani. 

 

 

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook