La venjança dels Almogàvers. Entrevista a Andreu González Castro

 

Andreu

El 4 de febrer va arribar a les llibreries la novel·la La venjança dels almogàvers (Columna). Es tracta de la tercera que escriuen conjuntament Ramon Gasch i Andreu González, després de Bon cop de falç! (Columna, 2011) i Defensors de la terra (Columna, 2013). Van obtenir el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica (2011) i han venut més de 20.000 llibres, entre tapa dura i butxaca. La venjança dels almogàvers ja té una segona edició, un mes després que sortís la primera.

Aquest any es commemoren els 750 anys del naixement de Ramon Muntaner. És per això que heu escrit aquesta novel·la?

Doncs la veritat és que no. No ha estat un fet premeditat, però és una feliç coincidència. De fet, el protagonista principal de la nostra novel·la no és Ramon Muntaner, per bé que el de Peralada hi té un paper important, ja que ostentava un càrrec important a la Companyia: n’era el mestre racional. El tresorer, com si diguéssim. El protagonista de La venjança dels almogàvers és Marc Amorós, un personatge inventat al qual hem batejat amb el nom d’un Marc que va salvar la vida a Muntaner en un moment del setge de Gal·lípoli, quan els almogàvers estaven envoltats d’enemics, escapçats i amb un futur incert.

Ens pots fer cinc cèntims de l’argument del llibre?

El que van fer els almogàvers a les terres de les actuals Grècia i Turquia és realment novel·lesc. Hi van anar a ajudar els grecs de l’imperi Bizantí, llogats com a mercenaris, i després de diverses peripècies es van assentar als ducats d’Atenes i Neopàtria. Així que la senyera dels quatre pals d’Aragó hi va onejar fins a finals del segle XIV. Nosaltres ens hem inventat que algú troba un fals manuscrit…

Com al Quixot, no?

Efectivament. Si Cervantes s’inventa que s’ha trobat una història d’un home embogit pels llibres de cavalleries en els papers de l’historiador Cide Hamete Benengeli, nosaltres hem recorregut al mateix tòpic del manuscrit trobat: la troballa d’una crònica en unes excavacions, l’any 2003. Aquesta crònica, que atribuïm a Marc Amorós, complementa la de Ramon Muntaner, que en el seu relat havia silenciat aspectes poc edificants com les matances indiscriminades que va practicar l’almogaveria en determinades poblacions d’Anatòlia.

Com eren els almogàvers? Eren tan salvatges com diuen?

Eren veterans de les guerres de fronteres a la península ibèrica, veterans de les guerres a Sicília i vivien de la guerra. En temps de pau, subsistien gràcies al pillatge i al renadiu. Això darrer vol dir que no plantaven, sinó que vivien dels fruits que espontàniament naixien de la terra. Fins que l’assolaven i es veien forçats a moure’s. És fàcil d’entendre que arreu se’ls volguessin treure de sobre quan no els necessitaven com a forces de xoc.

Tenen fama de ser de les millor infanteries de la història.

Això diuen. Ramon Muntaner també pondera molt els arquers almogàvers. A la mar diria que eren un xic menys forts que els genovesos, una altra potència marítima, a partir de la mort de Roger de Llúria (qui traspassà l’any 1305). El que és segur és que no eren grans genets ni bons assetjadors. La seva especialitat era la batalla a camp ras. La infanteria atacava els cavalls enemics i els esfondrava amb unes llances d’un metre, anomenades dards. Quan el cavall queia i quedava atrapat sota el cavall, el remataven. Eren una host molt lleugera i capaç d’avançar a marxes forçades per agafar desprevingut l’enemic.

Roger de Flor va ser el capitost d’aquesta expedició, oi?

Així és. Roger von Blume, o Roger de Flor, en la seva versió catalanitzada, havia estat cavaller de l’orde del Temple, pirata i corsari. Fra Roger tenia una autoritat indiscutible entre l’almogaveria i amb ell al capdavant van ser invencibles. En arribar a Constantinoble va ser nomenat megaduc (gran duc) de l’Imperi i més tard en seria nomenat cèsar, un càrrec que havia estat vacant durant segles.

Fins que el maten a traïció.

Tu ho has dit. Els almogàvers anaven fent amics per allà per on passaven: s’indisposen amb els genovesos, amb els turcs, amb els alans, més tard amb els grecs… Quan els grecs de l’imperi Bizantí s’ensumen que fra Roger vol conquerir territoris per posar-los sota el seu domini directe, i esdevenir-ne rei, l’assassinen amb nocturnitat i traïdoria.

També hi desfilen noms com Entença i Rocafort, al vostre llibre.

Sí. És una ironia que ara donin noms a carrers paral·lels de l’Eixample, perquè es portaven a matar. Literalment: un germà i un oncle de Rocafort van occir Entença. Van adduir que no l’havien reconegut, però és una excusa poc creïble. Així és com Rocafort es va convertir en màxim cabdill de la Companyia. Un cabdill despòtic, que fins i tot feia ús del dret de cuixa amb les dones dels seus companys almogàvers, que, passat el temps, es van revoltar i el van lliurar a un enemic que l’hi tenia jurada. Rocafort va patir un final molt cruel.

Es podria trobar algun paral·lelisme entre els almogàvers i l’actualitat, algun ensenyament vàlid per als catalans d’ara?

És molt arriscat fer presentisme, és una pirueta massa agosarada. Però diversos episodis dels almogàvers ens han arribat als nostres dies com una mostra de coratge i gosadia envejables. Al primer setge a Gal·lípoli, quan els enemics havien assassinat Roger de Flor, els almogàvers, aculats a la ciutat, van plantejar una resistència a tot o res: van inutilitzar les naus perquè ningú no pogués fugir de la ciutat. A mi això em recorda la guerra a ultrança que es proclama el 9 de juliol de 1713. Al capdavall, la resistència fins al límit va servir per obtenir unes capitulacions honroses quan caigué Barcelona. Els almogàvers van ser uns homes (i unes dones!) capaços de sobreviure i imposar-se en un entorn summament hostil.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook