Els problemes d’ubicació espai-temporal de Societat Civil Catalana

societat

Benvolguts, o no, amics, o no, de Societat Civil Catalana:

Cada any m’ho pregunto. Poso totes les neurones en funcionament i sempre em dic: com s’ho fan els escriptors i els venedors de roses per posar-se d’acord i celebrar Sant Jordi sempre el mateix dia? De fet, una de les primeres coses que faig quan em regalen el calendari a la perruqueria, i al banc, i al taller, i a la feina, i al supermercat, és mirar en quin dia cau Sant Jordi. I vet aquí que sempre és el 23 d’abril. No és ni el 22, ni el 24. Res… el 23 d’abril. Jo crec que tenen un lobby i que Pilar Rahola el lidera. Ja sabeu com són aquests independentistes. La prova és que sempre intenten celebrar la Diada l’onze de setembre. I mira que tenen dates per celebrar derrotes: la final de la Champions d’Atenes, el darrer examen del Josep Cuní a la facultat de periodisme, el dia que el Junqueras ve perdre el full amb la seva dieta per aprimar-se…

És ben curiós això del calendari. Jo, per exemple, sempre celebro el meu aniversari el mateix dia: 6 de setembre. Sí, ja ho sé… sóc Verge, com el Rouco Varela que, la darrera vegada que va ser a prop de tenir sexe, va sonar el despertador. Bé, potser no era ell. O sí.

El cas és que nosaltres, amics de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, del món, de la Via Làctia i de l’infinit i més enllà, tenim el problema de saber-nos totes les dates importants del calendari. El 12 d’octubre el tenim ben situat. I és que, el dia que el GPS de Cristòfor Colom va perdre la cobertura, sempre és el mateix en el calendari. Però això és per designi diví. Ja se sap que Déu és espanyol i que en el Big Bang ja hi havia tertúlies d’Intereconomía. També sabem que el 6 de desembre és l’autèntic Dia del Llibre, el dia de l’única Constitució més verge que el Rouco Varela. Això ja ho he dit, oi? La resta de dates són secundàries, especialment si hi ha paios amb l’estelada pels carrers. No tenim por a cridar “Visca Catalunya” i “Viva España” però, també depèn del públic que tinguem al davant. I és que el nostre patriotisme és com un atac d’histèria: necessitem públic, si no l’esforç resulta infructuós. Per aquest motiu, el “Dia del patriotisme català” el celebrem sempre el 30 de febrer. Allà demostrem el nostre amor per la cultura catalana: mengem falafel, ballem tangos i llegim a Cervantes: “Barcelona, archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook