Diari d’un ecosocialista

Joan-Herrera-defiende-federal-soberanista_EDIIMA20140702_0885_4

Benvolgut diari:

Jo era un ecosocialista que vivia molt feliç. La meva principal preocupació era on aparcar la bici. No manava molt (bé, de fet no manava gens) però amb els meus diputats passava per ser l’autèntica esquerra. Era ecologista, anticapitalista i defensava tots els col·lectius que se suposa ha de defensar l’esquerra. A més a més, m’havia desfet de l’etiqueta de comunista que tant fa desconfiar algunes persones en aquest país. Fins aquí tot bé.

Però arriba el primer tripartit i amb ell dos marrons enormes. El primer és manar, tenir poder. Quan la política on es prenen decisions la fan uns altres, tot resulta més fàcil. Això ho sap fins i tot Rajoy (i mira que n’és de curt). El segon marró és la Conselleria que ens assignen (dic que ens assignen per no dir que ens van fotre un gol per l’escaire que ni Messi). Hauríem estat molt feliços en Benestar Social o en Cultura però, vés per on, ens mengem amb patates la Conselleria d’Interior. Preciós. El somni de la nostra vida (ironic mode on). Allà teníem els mossos a la nostra disposició per dissoldre manifestacions de milionaris capitalistes (un altre ironic mode on). En resum, una merda com un piano.

Però el pitjor de tot han estat aquests darrers anys.

Benvolgut diari: coneixes el joc de les cadires? Suposo que tothom ha jugat alguna vegada. Es tracta de trobar una cadira on seure mentre sona una música. El problema és que hi ha més participants que cadires i sempre algú es queda sense. Doncs bé, va començar a sonar una música amb insistència. Et recordo la lletra? In… inde… independència. Al principi tot anava molt bé pels nostres ideals d’esquerra. Teníem una injustícia i un poble que demanava llibertat per poder votar. Tot de manual. I ens vam fer fotos. I vam parlar molt del dret a decidir. I la música va continuar sonant. I vam trobar cadira. Però vet aquí que arriba amb força un partit que se sembla molt a nosaltres però que té les idees una mica més clares. I és nou. I el seu dirigent… Bé, diari, jo no sé què té ell que no tingui jo. Que és coherent? Bé, d’acord. I creïble? I valent? I treballador? I el líder més ben valorat? Canviem de tema, benvolgut diari?

El que et deia, donem voltes i la cosa anava bé fins que arriben aquests. I la nostra cadira? Ah, ja ho sabem: federalisme. Canvi de Constitució. Una Espanya diferent. Més justa. On tots serem feliços. Ah, que és necessari tenir a favor dos terços del Congrés a Madrid? I que el PP passa del federalisme com de la merda? Això no ho diguis molt alt, benvolgut diari.

I ara què? Totes les cadires estan ocupades. Cada partit té la seva. Alguns han decidit compartir la mateixa. Altres segueixen en la de sempre. I jo… què faig? Abandono el joc? Ei, el paio de la cueta té bona pinta. I si li dic que m’agradaria seure als seus genolls? ¡Eh! ¡Donde cabe uno caben dos!

I així em trobo, benvolgut diari, fent més reverències que José Luis López Vázquez en “Atraco a las tres”. Te’n recordes?

  • Póngame a los pies de su señora”.
  • ¡Que me ha dejao la novia! Cómo sois estos catalanes. Oye, por cierto, el calvo guapo que irá de número uno en la lista indepe era vuestro, ¿no?

Benvolgut diari: sort que et tinc a tu.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook