Aquell país on els miserables no eren polítics

sant_2

Benvolgut, o no, Santi:

Hi havia una vegada un país on els polítics es preocupaven dels problemes de la gent perquè per aquesta raó eren polítics. I no importava la seva ideologia ja que el més important per a ells era, sense cap mena de dubte, ser útils. En aquell meravellós país, quan es produïa algun fet especialment greu, els polítics deixaven els retrets per més endavant ja que sabien distingir perfectament les emergències del que es podia aplaçar. I, sobretot, sabien distingir el debat polític de les necessitats de país.

No sé si t’ho creus, Santi, però hi havia una vegada un país on els polítics no feien demagògia amb les desgràcies de la gent. Tampoc feien humor ja que tots els polítics sabien que havien de fer costat a aquelles persones que patien. Si havien estat escollits per representar els ciutadans era normal que no volguessin amagar-se darrera de cap acudit.

Què bonic resulta somiar amb aquell país on els polítics eren responsables i humils. Polítics que sabien demanar perdó quan s’equivocaven. Però no un perdó basat en el “sí, però…”. Es tractava d’un perdó sincer que no els feia semblar dèbils sinó humans. Demanar perdó no era gran cosa però, al menys, atorgava a qui ho demanava una segona oportunitat.

Hi havia una vegada un país, que no és aquest, on cada dia ens aixequem amb noves mentides i velles veritats, amb noms diferents pels mateixos titulars, amb merda que sura i ideologies que s’enfonsen. Hi havia una vegada un país que va voler ser-ho, que va voler ser normal, però on personatges com tu ensorraven possibilitats com qui far gargots en els poemes més bells. Quina llàstima que no vius en aquell país on els miserables no eren polítics.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook