Carta a Joan Mena. Un divorci de mena

CLYsOc_WEAAq-Xm

Benvolgut, o no, Joan:

T’escric perquè ets la persona idònia per solucionar-me un problema. Tinc un amic que no creu en el divorci. Diu que ara, al segle XXI, els divorcis ja no solucionen res. Tanmateix, vol aconseguir la sobirania plena: física, emocional i, sobretot, sexual. Ell diu que amb la seva dona no està tan malament. Té una mica de mala llet, és cert. Administra gairebé tots els seus ingressos. També és cert. I no es cansa de dir davant de les seves amigues que ronca i que li fan pudor els peus. Ell ja li ha fet saber d’una manera més o menys educada que està fins el capdamunt però ella no li concedeix la més mínima importància. I vet aquí la qüestió per la què t’escric: com pot tenir una sobirania plena, física, emocional i sexual (ell m’ha insistit en la qüestió sexual) sense divorciar-se?

M’ha parlat de federar-se amb ella però jo no acabo de tenir-ho clar. Per exemple, vol dormir en habitacions separades. Això li permetria jugar a cartes amb els seus amics i emborratxar-se fins a altes hores de la matinada, sense que ella tingués el dret de dir res. El fet d’estar federat també li atorgaria la possibilitat de dur-se al llit a una noia que ha conegut a la feina. L’únic problema és que ella vol que les visites passin pel saló abans i ell s’estima més el corredor mediterrani… vull dir, el passadís.

En quant als diners ell diu que, com guanya més que ella, federat també hauria de cedir una part important del seu sou a les despeses comunes. Això que quedi entre nosaltres però, tot i que ella té estudis, tampoc ha posat molt interès en buscar feina. No diguis res, si us plau, perquè si s’entera que he dit això em fot un hashtag al Twitter i una denúncia al Tribunal Constitucional. I ja no et dic res si li xiulo mentre mira el Sálvame.

Ella no vol sentir parlar de federar-se. Haurien d’estar d’acord dos terços de la família. I el fill (que ja viu emancipat) tampoc vol que es divorciïn. No dóna cap raó però a ella ja li està bé. Ja saps: statu quo. El meu amic està en clara minoria i tinc la impressió que sempre ho estarà.

En definitiva, jo crec que el millor és que demani el divorci perquè li donarà la sobirania plena: física, emocional i sexual (he dit que aquesta és molt important per a ell? És que ja fa cinc anys que no… zumba). Sé que els primers anys seran difícils però, ja saps com és l’amor… Ho diu un bolero: aquel viejo amor, que tanto anhelara, que tanto soñara, de mi se apartó. Què m’aconselles, Joan? Divorci o que somiï amb federar-se, tot i que no tingui majoria?

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook