Prejudicis

prejuicios

El director de cinema Abbas Kiarostami assegura que les seves pel·lícules són com mots encreuats. Ell escriu unes caselles però deixa espais en blanc perquè sigui l’espectador qui els ompli. De fet, això és una característica bàsica de tota forma narrativa. Resulta impossible encabir en un llibre, en una obra de teatre o en un llargmetratge tots els conflictes o tot allò que conforma el perfil psicològic d’un personatge. Així, l’autor dibuixa petits trets, moments importants, reaccions que provoquen l’espectador perquè sigui ell qui participi en la construcció del relat. Segurament per aquest motiu totes les històries tenen defensors i detractors. La història és la mateixa, els fets exposats són els mateixos, però l’equipatge emocional de cada espectador és diferent, com diferent és la seva interpretació de la pel·lícula. Aquest joc resulta el més seductor de l’art d’explicar històries. Hom pot construir un relat amb la pretensió d’obtenir certes reaccions racionals i/o emocionals de l’espectador o del lector però després el relat pren la seva forma en la ment de qui el consumeix, sense que l’autor tingui cap control.

Aquest mecanisme psicològic respon a la necessitat de dotar d’estructures, d’ordre i de sentit el caos en el què vivim. La realitat és per definició complexa. El mapa de les relacions humanes, dels sentiments i de les frustracions no és cap aplicació de mòbil amb posicionament GPS. Aquest mapa està ple de ratlles, de taques, d’arrugues per l’us. Sobretot pel mal us. Tanmateix, intentem omplir tots aquests buits que no podem desxifrar, a vegades per manca d’informació, a fi de gaudir d’una imatge més completa de la persona que tenim davant. I aquest és el principal problema, ja que el que pot funcionar en la ficció, perd tot el seu sentit en la realitat. És aquí quan intervenen els prejudicis.

Hi ha un petit exemple de com la construcció del relat ens pot dur a interpretacions molt diferents de la realitat. Imagineu una persona dormint amb el cap recolzat a la taula. El veiem en un pla curt. Només ell i una part petita de la taula. Ara imaginem que tirem la càmera enrere i descobrim que hi ha una ampolla de vodka mig buida a la taula. En aquell moment el primer que pensarem és que està dormint, però a causa de la beguda. És la mateixa realitat però una informació més gran ens dóna una millor interpretació. Però, i si veiem el pla curt d’aquesta persona dormint i pensem que està borratxo sense tenir la informació del pla general? Doncs segurament és quan construïm realitats a partir dels prejudicis. I és, efectivament, quan en moltes ocasions ens equivoquem.

Com sabeu, el que esteu llegint és un blog personal. Això vol dir que hi ha un autor (hola, em dic Àlex) que, quan troba un moment, escriu (faig un parèntesi per dir-vos que, a vegades, en condicions complicades: que si la feina, que si el dinar a mig fer, que si la meravellosa filla que tinc reclama la seva legítima d’atenció…). En definitiva, sóc una mena d’adolescent que escriu un diari sobre la seva humil, particular i única manera de veure el món (dic “única” no perquè em consideri especial, sinó perquè afortunadament tots som únics). I ara us preguntareu: a què ve tot això? A que no suporto els prejudicis. Són un dels signes evidents de decadència de la nostra civilització. Jutgem a les altres persones quan només tenim dues de les mil peces del trencaclosques i construïm vides alienes en el nostre imaginari amb la nostra magnífica (i també malaltissa imaginació). I normalment ho fem amb tot el dramatisme que podem (som fills de la tragèdia grega, oi?) i pensem que la resta del món està feta una merda i que nosaltres sí que hem sabut endevinar de que va això de la vida i que nosaltres sí que sabem la veritat i que som experts en tot. Doncs, no.

Acabo amb una anècdota per si això ho llegeix un troll unionista (oh, no!!! Torno a parlar del procés!!! Bé… només és el 3% del text). Moltes vegades hi ha persones que fan comentaris sobre els meus texts atribuint al text coses que ni he dit, ni penso, ni he insinuat. Els seus prejudicis fan que em col·loquin en una determinada categoria mental (independentista-intolerante-perroflauta-odiadorprofesional-aborregado-adoctrinado-Mas-Pujol-TV3adoctrina-ladrón-etc). I, tot i que em toca el que no sona, al final he d’admetre que forma part d’aquesta estranya manera d’apropar-nos a les relacions humanes. Per cert, he dit que tinc molts __________________ ? Deixo l’espai en blanc.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat 

Unknown Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter.