L’optimisme de l’Albiolet

albiol albiol2

Benvolgut, o no, bromista:

Abans d’entrar en matèria, deixa’m que t’expliqui una petita història:

L’Albiolet sempre era molt optimista, però el seu germà bessó Tristó era molt pessimista. El dia de l’aniversari dels nens, els seus pares van voler fer un experiment per igualar una mica les emocions dels nens: a Tristó li van regalar un preciós cavall de fusta de color marró. A l’Albiolet, en canvi, li van posar una merda de cavall dins d’una caixa.

Al matí, quan van destapar els regals, Tristó li va dir a l’Albiolet:

– No m’agrada gens el regal que m’han fet els papes. Un cavall marró de fusta! Jo volia un de color gris! I ho volia viu!

L’Albiolet, tan optimista com sempre li va respondre :

– A mi em van deixar un de viu, però ja s’ha anat!

Després d’aquesta petita història, et vull fer dues preguntes:

  1. No t’has adonat que l’independentisme obtindria majoria absoluta de confirmar-se l’enquesta?
  2. No t’has adonat que ets el polític menys valorat?

Nen, una cosa és voler semblar optimista i una altra fer el ridícul. Entre l’optimisme i el pessimisme hi ha una tercera via (que no és el federalisme). La tercera opció és el realisme; és a dir, veure les coses tal com són, adonar-te que perdries diputats, que la majoria de la gent no et valora i que la independència pot estar més a prop del que et penses. Però, allà tu, quan vegis la merda que et va deixar la Camacho sempre pots dir que el cavall s’ha anat.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook