Sóc invisible

Invisibility

Tot va començar quan aquella maleïda porta automàtica del supermercat no em va detectar. Vaig donar un pas endavant i un altre cap enrere. Vaig fer una mena de saltirons ridículs. Vaig moure els braços. Vaig practicar la dansa del ventre… i aquella merda de porta continuava sense obrir-se. Però al prendre la decisió de buscar una altra entrada, va arribar un nen d’uns tres anys i aleshores la porta de vidre va funcionar com si res hagués succeït un minut abans. Llavors vaig adonar-me del meu vertader problema: m’havia tornat un home invisible.

Vaig ratificar aquesta teoria quan una velleta es va colar a la cua del forn. Al indicar-li que en realitat era el meu torn, va fer servir els seus superpoders per veure home invisibles i em va fotre un cop amb el paraigües. El dolor em va recordar que els homes invisibles experimentem tot tipus de sensacions malgrat el nostre estat.

Al sortir al carrer amb la meva baguette sota el braç vaig comprovar que la ciutat no m’estimava. Buscava els ulls de la gent com un nàufrag mira l’horitzó a l’espera d’un vaixell salvador. Algun d’aquells ciutadans em tornava la mirada, però la majoria s’estimava més ignorar-me.

Patia en els passos de vianants. M’aturava abans de creuar per si de cas. Algunes vegades els cotxes s’aturaven disciplinadament. En altres ocasions semblava que no volíem veure’m. Potser no era del tot invisible. Qui sap, és possible que tan sols fos invisible per a algunes persones i que la part pessimista que porto a dins s’entestés a pensar que les molècules del meu cos s’havien tornat transparents de mica en mica, quan en realitat la culpa era dels altres.

El cas és que aquella situació em superava. No vull pecar d’immodest però jo abans era molt conegut. Signava autògrafs, la gent m’aturava pel carrer per fer-se fotos amb mi, em donaven petons… inclús una vegada una dóna em va proposar que em casés amb ella. Les coses han canviat molt des d’aleshores. L’anonimat m’ha sotmès a un estat d’incertesa perquè, en els bons temps, cada paraula que pronunciava, cada gest, cada mirada, era amplificada una i mil vegades per tots el diaris i televisions. No passava un sol dia en el què el meu nom no fos pronunciat pels tertulians radiofònics. A vegades semblava un semidéu. Tanmateix, gairebé sempre era metafòricament afusellat per tots els salvapàtries d’aquest país. En canvi, ara tinc la sensació de que el meu cos ha desaparegut. Obtinc la més entristidora indiferència.

No li desitjo cap mal a ningú. Mai he odiat a cap persona. Sóc conscient de que molts no em creuran i que el que dic ara no té el mateix valor que el que deia abans. Però, si més no, crec que en el fons no he canviat tant. Potser tinc menys amics que fa uns anys. Això sí que és cert. Com és cert que et trobo a faltar, sobretot quan ets amb mi. La distància de la teva mirada absent es clava en la meva ànima. No puc fer res. Sóc invisible, la llum em travessa, sóc vidre, sóc aire. Sóc la societat anònima en eterna espera, que omple buits amb bocins de felicitat comprats a terminis, que s’ofega en metros a les vuit del matí, que espera que el temps faci en la seva vida els canvis que hauria de fer ella mateixa. Sóc invisible per a tu, mercenari de les idees, menys en campanya electoral quan t’adones de la meva existència que abans negaves.

Avui he tornat al mateix supermercat on la porta no es dignava a obrir-se al meu pas. He somrigut al veure que dos tècnics intentaven arreglar-la. Per cert, he oblidat dir qui sóc. Potser t’ho diré un altre dia, quan t’adonis que sóc al teu costat.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook